Transcript Desconsol - IES Guillem de Berguedà

EL DESCONSOL. Josep Llimona
Escultura segle XX
1.- Classificació
Títol: Desconsol
Autor: Josep Llimona
Cronologia: 1907
País: Catalunya
Estil: Modernisme i Simbolisme
2.- Tema
Reflecteix el sentiment del desconsol a
partir de la figura d’una dona jove
caiguda sobre un esglaons. La noia té
els cabells sobre el rostre i deixa que
l’expressió de la seva tristesa sigui un
tors abatut, amb els músculs sense
tensió ni força.
3.- Descripció de l’obra
a.- Elements tècnics
Material: Marbre
Tècnica: Talla. Consisteix en treballar un bloc
compacte: l'escultura ja hi és, i tot el que cal
fer és treure'n el material que hi sobra. Quan
l'escultor va rebaixant la pedra o la fusta,
genera volums negatius, i la part que queda
sense tocar és el resultat final, o sigui, que en
aquest cas l'artista ha de pensar de negatiu a
positiu. Amb aquest sistema es corre el gran
risc de no poder afegir res en cas d'error, i per
això se solen fer alguns estudis previs molt
minuciosos.
Cromatisme: Monocroma.
b.- Elements formals
Visió: Unifacial
Ritmes: La figura de la noia marca una forma
de S sobre els graons sobre els quals reposa.
No hi ha un eix de simetria, per tant, és
totalment asimètrica. Hi ha un contrast molt
marcat entre els volums rodons de la noia i els
geomètrics dels graons.
Tipus de representació: Escultura exempta
(o de volum rodó). Sedent.
Composició:
És una obra realista que presenta alguns detalls d’idealisme:
- tractament naturalista: pit, ventre, cames i braços
(confereixen vitalitat a la figura).
- tractament detallista però idealitzat: tors, mans, peus i cabells.
(símbol de la perfecció de l’anatomia femenina; expressió
d’abatiment: no hi ha cap múscul en tensió).
Quant al poliment: Hi ha uns grans contrastos:
- Esglaons: poc polits i amb marques de desbast.
- Figura: molt polida.
-
La llum es reflecteix sobre el marbre blanc i fa uns magnífics efectes
de llum i ombra.
A l’escultura el moviment no hi es present. La figura representada
vol transcendir la captació d’un instant i convertir-se en la imatge
universal de la tristesa i l’abatiment.
4.- Dependències i influències posteriors
Dependències:
En l’obra de Llimona hi veiem influències de Rodin. Llimona aprengué a
modelar les formes a partir de la tècnica de Rodin. Aquesta tècnica
consistia en un modelatge esfumat que deixava els cossos a mig
desbastar amb l’objectiu que la retina de l’observador els donés la
forma definitiva.
Es pot comparar amb la Danae de Rodin en:
- l’ús del modelat esfumat.
- la composició de la figura.
- l’esforç per obtenir el moviment i la màxima expressió.
- la correcta utilització de la llum.
Influències posteriors:
Poques. Aviat el Noucentisme, amb autors com Josep Clarà,
reivindicà una bellesa femenina més serena i equilibrada,
seguint el camí de l’escultor perpinyanès Arístides Mailloll.
D’altra banda, alguns escultors modernistes, com Pau
Gargallo, van abandonar l’estètica modernista en què s’havien
format i s’endinsaren en l’aventura de les avantguardes.
5.- Relacions amb obres similars de l’autor
-Les primeres obres encara acadèmiques ens mostren una sèrie de
personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de
"Berenguer el Gran" (1888) i la "Modèstia" (1891).
Ramon Berenguer III el Gran
• Més tard, el seu estil deriva cap a uns models ja plenament
modernistes amb influencies de Rodin i Meunier. Pertanyen a
aquest període "La primera comunió“, “Sant Jordi" i "l'Idil·li".
• A partir de 1900 comença a esculpir els seus famosos
nus femenins d’una gran elegància, suaument eròtics i
tendrament malenconiosos que seguirà desenvolupant
com un dels elements més destacats de la seva obra.
• L’any 1914 crea el seu impressionant "Crist ressuscitat" per a
el Rosari monumental de Montserrat en col·laboració con
Gaudí.
Combina la tendresa i la força viril en obres com "l'Estudiant"
una de les obres mestres de l’escultura catalana, en el
monument al Doctor Robert (Plaça de Tetuàn de Barcelona) i
també en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi al Parc de Montjuïc
de Barcelona.
• El geni de Llimona es va manifestar també en altres camps
com la imatgeria funerària amb treballs com els panteons del
cementiri del Sud-oest de Barcelona i els dels cementiris de
Sitges i d’Arenys.
Nu
Cementiri d’Arenys
Cementiri de Sitges
6.- Diferències amb altres solucions coetànies
Aquesta composició, d’estil clarament modernista, contrasta
en l’ambient de l’escultura catalana, que encara s’interessava
per temes historicistes o anecdòtics i es caracteritzava pel
tractament rígid imposat per l’academicisme.
7.- Relació amb l’entorn arquitectònic i
urbanístic
Al 1917 es va fer una rèplica per al Parc de la Ciutadella
que té una funció clarament estètica.
8.- Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela
Significat:
La imatge del desconsol és una noia jove, nua i en una postura de
màxim abatiment. El títol de l’escultura no és anecdòtic ni el tema
tampoc. Des de la mort de la seva esposa, Mercè Benet, ocorreguda
el 5 de març de 1901, quan tenia 33 anys i després de 10 anys de
matrimoni, el dolor, la desesperació i la melangia dominaven la vida
de Josep Llimona. Ni les seves fortes conviccions religioses ni la
presència dels seus 8 fills distreien Llimona del seu estat d’ànim trist i
abatut. Fruit d’aquesta situació és el nu femení, assajat per primera
vegada en el Desconsol.
Els nus de Llimona no busquen la sensualitat sinó que representen
noies joves, amb una aura de castedat, puresa i serenor. Són nus
místics i cristians.
S’ha dit que la noia encarna la fugitiva joventut femenina; la dona
envelleix però el marbre conserva per sempre l’esplendor del
moment.
Funció:
Havia de formar part d’un grup funerari destinat al
cementiri de Montjuïc.
El Desconsol va ser presentada a la cinquena Exposició
Internacional de Belles Arts de Barcelona, el 1907, i
obtingué el premi d’honor.
N’hi ha diverses còpies, de les quals la més popular és
la que decora, des del 1917, l’estany que hi ha davant
del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella a
Barcelona.
8.- Context històric i artístic
• Històric:
– L’obra de Llimona que analitzem data de principis del
segle XX, però les seves arrels arranquen del segle
XIX.
– El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i
transcendentals (revolucions burgeses, liberalisme i
romanticisme, expansió colonial, etc.)
– El fet més important serà la Revolució Industrial que
no és només un canvi tècnic (nous materials, noves
fonts d’energia, augment producció), sinó que té
moltes repercussions socials: creixement de la
població; aparició d’una nova classe social
(proletariat); concentració demogràfica a les ciutats;
suburbis que creixen sense control i barris burgesos
ben dissenyats; sorgiment de les ideologies
socialistes, etc.
- A finals del segle XIX i principis del XX hi havia a
Catalunya una burgesia industrial pròspera, culta i
nacionalista
que
dóna
suport
als
artistes
modernistes.
• Artístic:
El Modernisme va representar un brillant alliberament de formes. Davant de
la norma anterior - l'academicisme - el Modernisme representa llibertat, la
possibilitat de desenvolupar qualsevol forma, qualsevol color, qualsevol idea.
La escultura no va ser una excepció en aquest plantejament. L'expressió de
les seves figures ens mostra la vida en totes les seves varietats davant del
fred academicisme imperant anteriorment.
El Modernisme català va seguir el mateix criteri i va omplir les cases, els
carrers, les places, els teatres, els hospitals, les esglésies amb aquests nous
conceptes.
Aquest conceptes es van expressar en escultura en dues orientacions
diferents:
- Per una banda com un art decoratiu formant part dels edificis.
- Per altra banda com a expressió d'una personalitat independent, lliure de
compromisos arquitectònics.
Ambdues manifestacions tenen una magnífica presencia en el Modernisme
català, ja que normalment els diferents artistes varen desenvolupar les dues
especialitats, a més d'altres relacionades com el disseny de medalles.
El taller dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana va ser a l'origen de
l'escola escultòrica del Modernisme català. Aquí, Josep Llimona, un dels
millors exemples d’escultor modernista català, va fer estudis de
perfeccionament dels seus coneixements artístics.
Eusebi Arnau es també un gran escultor que va desenvolupar la seva
activitat principalment col·laborant amb arquitectes, en especial
Domènech i Montaner. Miquel Blay també va col·laborar amb
Domènech i Montaner, en especial al Palau de la Música Catalana que
mostra a l'angle de la façana la seva brillant escultura “La cançó
popular”.
Pau Gargallo va ser deixeble d'Eusebi Arnau i va treballar en el seu
taller. Va tenir magnífiques relacions amb els artistes que freqüentaven
els "Quatre gats", com Nonell, Picasso i altres. Els contactes d'Arnau
amb Domènech i Montaner van ser el punt de partida de la seva
col·laboració per la realització dels treballs escultòrics d'edificis com el
Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau. Les escultures de
Gargallo no només es van fer en pedra, sinó també en bronze. Pau
Gargallo es quelcom de diferent en la escultura modernista catalana,
ja que al final de la seva dissortadament curta vida, ja representava
figures fora dels estàndards figuratius fent de la escultura quelcom de
diferent a una estricta copia de la realitat.
A Catalunya el modernisme estigué estretament vinculat amb el
simbolisme. Per als simbolistes l’art havia de ser conceptual i
transmetre idees per tal d’evitar convertir-se en un simple reflex de la
realitat.