Transcript LA HISTORIA EDUCATIVA DE LA MEVA VIDA Pensaments frases i records Gràcies a totes les persones que han format part de la meva vida i.

LA HISTORIA
EDUCATIVA
DE LA MEVA
VIDA
Pensaments frases i records
Gràcies a totes les persones que han format part
de la meva vida i m’han ajudat a construir-me tal
i com soc, realment és com jo volia ser.
CRISTINA SENAN CHABRERA
Escolliu l’opció que sigui del vostre interès....
Guarderia
Educació infantil
Educació Primària
Educació Secundaria Obligatòria
Batxillerat
Selectivitat
Universitat
M'interessa tant que ho vull veure tot
Guarderia
Amunt, avall, amunt avall... perquè no mi deixen pujar a mi?
Ara un altre nen, ara un altre, i jo??? Ara la nena... Jo també vull!!
Un moment que ara ve la senyoreta...
Cristina que fas aquí?? Que vols pujar??
Si....
La pròxima la Cristina!!!
Sort de la senyoreta si no em passo tota l’hora del pati veien el amunt i avall...
Primer record i l’últim de la meva
guarderia Sol solet, un nom molt eixerit per
una guarderia no?? Suposo que de ben
petita jo ja destaca per ser vergonyosa
((encara que no ho sembli ho soc, i molt.
Bueno sort de la meva vermellor que ho
demostra. Que faria jo sense la meva
vermellor?? Miracles!!!!!)).
Els record que en puc d’estacar de la guarderia com ja he dit només es
aquest... bueno.... i un altra que no es gaire educatiu, però ús l’explicaré
igualment. La meva guarderia tenia dos plantes, la de dalt on estaven els més
petits, i la de baix on anaven els més grans. Jo en aquell curs estava a baix i
no se perquè vaig decidir fer un cop d’ull a la planta de dalt ((suposo que els
nens petits i “renacuajus” ja em cridava l’atenció)). Total, tota decidida arribo a
dalt i crido...
Ecs quina pudor!!!!
Els molt marranos estaven tots cagats, i la mestra els canviava. Aquí va
començar la meva afició per olorar-ho tot, sembla contradictori però és així.
Ara bé recordar coses de la
meva infància a la guardaria
veritablement en recordo de
ben poques. Se que tenia una
professora (o això em sembla)
que es deia Maria o potser
Helena?? No ho se, la veritat.
Tampoc se qui eren els meus
companys de classe ja que
l’únic objecte que em fa
recordar-los és una
fotografia... i si m’he de guiar
per aquesta el meus
companys eren margarites,
papallones, guerres, prínceps,
pallassos... curiosa foto, ja
que jo era tota un fada i la
veritat... no recordo aquesta
època en la que jo estava
dotada d’increïbles poders
màgics. Jajajaja
Educació infantil
Un cop ja era tota una senyoreta i
podia anar perfectament a l’escola
dels nens grans els meus pares van
decidir apuntar-me a P4 a l’Escola
Puigecerver. En aquesta mi he passat
gairebé tota la vida, ni més ni menys
que 14 anys seguits, des de P4 a 2n
de batxillerat. Imagineu-vos les gran
aventures que he pogut viure tancada
en aquest edifici. Tranquils us ho
explicaré ordenadament...
Bien!!! Avui començo a anar a una nova escola!!! Iuju!! Segur que
m’ho passo la mar de bé ((o això diu la marona)), a més, és la mateixa
escola que va la meva tata!! Segur que si em passa algú ella m’ajuda,
que jo tinc una tata molt gran eh!!
De pàrvuls en tinc uns molt bon records, sobretot de les dues
professores que vam tenir, la Montse i la Mercè. Aquestes eren molt
divertides, carinyoses, comprensives, dolces i amables... Ens tractaven
a tots per igual i sobretot ens volien difondre valors tan importants com
són el companyarisme, el compartir, el respecte, l’amistat... així he
sortit d’eixerida, no???
QUE CONEIXEU ALGU??
La Cristina
La Mireia
Realment no recordo que feia a l’hora del pati ni si em portava bé o malament a
classe, suposo que anava fent, passant una mica desapercebuda ja que la
meva afició de cridar l’atenció em va venir uns anys més tard.
A les classes apreníem tot el que uns nens de 4 i 5 anys han d’aprendre, els
números, les estacions, el temps, els animals, on està la dreta i l’esquerra ((a
mi no em va quedar gaire clar))... i sobretot el més desitjat per un nen,
començar a llegir i escriure. Però clar... como no... la major part del temps ens
la passàvem cantant, ballant, fent jocs, explicant contes... ha veure si se’n
recordeu d’aquest?
Pam pam pam pam (pican les mans als genolls)
Xxxxxxhhhhh (fent el soroll amb la boca i amb la ma donant voltes
davant d’aquesta)
Pam (un cop ben fort de mans)
Ohhhh (tots mirant cap al cel i fent cara de contens a la vegada que
obriem els braços)
Sabeu que és???
Per últim també recordo un dia que ens vam dedicar a practicar la
ritma a classe a partir dels noms dels nostres companys, podem
destacar meravelloses rimes com les que es mostren a continuació:
L’Anna balla la sardana
La Mireia és una estrella
La Sònia porta boina
La Cristina esta a la piscina
La Jèssica sembla una pipa... jajajaja pobre Jèssica
Educació Primària
Quins record que tinc de la primària!!!! Aquesta es caracteritzava per aules noves,
horaris nous, professors nous... però per sort seguíem amb els mateixos companys
de classe, els millors dels millors, els xampions dels xampions la creme de la creme,
lo más de lo más...
Cada any canviàvem de professora/tutora, tot i això, sempre n’hi ha
algunes que et marquen per tota la vida, algunes que saps que son bones
persones de veritat les quals estan dedicades amb afició i vocació a la seva
feina i que viuen intensament dia rere dia. Aquestes són la Sara Vendrell i la
Carme Cristià.
Quins grans record en tinc!!! Com oblidar la magnifica pedra filosofal ((una
pedra amenaçadora de la Carme)) les gran bronques que ens fotien, les
pentinades de cabells, els massatges al cap, les confessions d’amors, els
consells, el simple fet de créixer i madurar al seu costat ((en cert nivells, es
clar)). Segur que aquestes dues grans persones encara estan disposades a
donar-nos un cop de mà.
També m’agradaria destacar la gran professora de musica, l’Anna. Crec
que aquesta professora va ser la que més paciència va tenir amb nosaltres i la
que ens va saber mostrar i ensenyar d’una manera molt especial a entendre i
estimar la música. Ella si que en sabia!!!
A segon de primària vaig viure un canvi gran en la meva vida, vaig anar a viure a
Almoster. Jo em pensava que per aquest fet em canviarien d’escola, però per
sort no va ser així.. vaig seguir anant a la Puigcerver i amb els meus amics!!!
però clar... amb unes conseqüències una mica especials, em passava cada dia
11 hores a l’escola. Des de les 7.30 que em deixaven a la guarderia fins les 6.30
que en venien a buscar ((cada dia em quedava dinar!!!! Pobres les butxaques de
la meva bata.. acabàvem de brutes....))
Com és normal, tothom té la seva
assignatura preferida, per la qual té gran
devoció, o l’assignatura que saps que
sempre suspendràs... la gran assignatura
odiada i maleïda. Començaré per les meves
preferides. En primer lloc trobem Naturals,
d’aquí comença la meva passió per els
animals, plantes, arbres, boscos... suposo
que bé condicionat pel lloc on visc ((al cul
del món)). Ens segon lloc tenim la Música,
tiruriruriruri tiruriri tiruriri tiruriruriruriruri tiruriri
tirurui... i en tercer i últim lloc les
Matemàtiques!!!! Sembla mentida però jo
trobava la utilitat en aquestes, m’havien
convençut quan deien que eren útils per
anar a comprar.
Uff... només de pensar en les assignatures que no m’agradaven ja m’agafen
esgarrifances. En primer lloc trobem les odioses socials, que venia influenciades
per la professora que tenia, el català que era a causa de les meves nombroses
faltes i l’anglès que era perquè.. és anglès i punto. A conseqüència d’aquesta
devoció i desdevoció jo treia bones notes en les que m’agradaven i dolentísimes
en les que no, es clar. Però vaig anar fent, jo passava de curs en curs... era una
Progresa Adequadament.
Jo no vull estudiar més!!! Quants anys em queden... 13 com a mínim.. no
vull!!!
Però jo quan era petita ja era molt conscient que suspendre no estava bé
tot i que no feia res per solucionar-ho... recordo una setmana que vam fer
tres exàmens i els vaig suspendre els tres. Tenia una P com una catedral.
En aquella època ens feien signar pels pares els exàmens que feiem i jo...
era molt petita meu d’entendre... Vaig falsificar les firmes ((qui no ho ha
fet???)). Ja se que aixo no es fa... però ho vaig fer... i per mala sort, em
van pillar.
- Cristina surt un moment a fora siusplau. (surto) Que m’has de dir
d’aquest examen...
- L’he suspès...
- Res més??
- No
- Es nota un quilòmetre lluny que l’has firmat tu
- ((Giro el cap cap al costat per tal de visualitzar un quilòmetre lluny i
comprovar que des d’aquesta distància no es podia veure)) Aquest dia
vaig aprendre que eren les frases fetes... Tranquils, també vaig aprendre
que no estava bé falsificar firmes. jajajaja
Una altra historia que recordo traumàticament es la por que tenia vers una
professora de secundaria, la famosa Elo. Cada cop que la veia m’esborronava,
se’m posava la pell de gallina i se’m regirava l’estómac. Per sort aquest pànic el
vaig superar a segon d’ESO... ja us l’explicaré...
A primària ja vaig consolidar molt bones amistats, com oblidar la Sònia,
la Carla, la Sara, la Mireia, l’Anna... amb elles em vaig fer gran!!!
Si els estudis em van bé vull ser astronauta, si no caixera del Pryca.
Educació Secundaria Obligatòria
Després d’estar 8 anys al
mateix edifici va arribar
el dia d’anar a l’edifici
dels grans. Passàvem de
ser els grans de la casa
a ser els petits de tot. Allí
ens tornàvem a ajuntar
amb cares que ja
coneixíem però que feia
temps que no veiem.
Quina vergonya!!!! Jo
personalment em veia
molt petita i el fet que em
passessin pel costat nois
i noies 5 anys més gran
que jo em mostrava cert
respecta.
L’ESO la recordo com una etapa de madurant total de la meva persona. En
aquesta època vaig deixar de ser una nena ((tot i que sempre ho sóc, i orgullosa))
em vaig obrir, vaig començar a ser la noia extrovertida que sóc ((més o menys)) a
dir les coses a la cara i sense pensar-les i després arrapentir-me i posar-me
vermella pel que acabo de fer... A l’ESO em vaig integrar més a classe i vaig
començar a estudiar seriosament. Vaig entendre que si les coses es treballen i es
lluiten les pots aconseguir, pots arribar a ser el que tu vols ser.
Tot això ho vaig aconseguir gràcies a tres
professors, la Carme Buixeda, el Carles
Caçador i la famosa Elo.. qui ho diria la Elo
em va obrir els ulls. Els dos primers van ser
els meus tutors durant diversos cursos de
l’ESO. Amb ells vaig agafar molta confiança i
molt d’apresi, la veritat, ser que ells
m’admiraven i em respectaven igual que jo a
ells. Però el gran canvi va succeir un dia a
segon deso. Jo seguia igual que a la primària
aprovant molt justet i suspenen les que no
m’agradaven, fins que un dia la Elo va dir...
- L’examen de socials només l’han aprovat cinc persones
- El Marc, el Miquel, l’Albert, la Roella i la Cristina
I si senyor, des d’aquell dia vaig
començar a estudiar tot allò que se’m
presentava pel davant, socials, català i
fins i tot l’anglès. Però no sempre m’ho
prenia amb tant d’entusiasme. Jo
sempre he tingut un problema davant
els exàmens. Si veig que són molt difícil
o que no m’agrada i no ho entenc em
comencen a passar les cames, em
tremola la panxa, em poso a plorar... i si
s’ajunta amb el famós cop del més.. pos
ja ni us ho explico. Per sort sempre ho
superava i aconseguia tirar endavant.
Unes altres professores que també em van
influenciar i les recordo amb entusiasme
eren la Mònica i la Dolors, potser perquè
elles impartien la meva assignatura
preferida, Experimentals. A l’ESO les
matemàtiques van deixar d’estar a primera
fila per col·locar-se una mica més enrera,
allò que deien que servia per anar a comprar
a mi ja no em convencia. Jajajaja
Al arribar a quart estava en l’època més feliç de la
meva vida, els estudis manaven bé, les amistats
també, els amors també, la família també... tot era
molt happy i bonic i quan les coses et van bé ho
demostres amb tot el que fas, i jo estudiava i per tan
ho feia bé. A l’ESO em va quedar una mitjana de
notable (de la qual n’estic molt orgullosa). El fet de
realitzar cicles formatius ni se’m va passar pel cap,
suposo que em vaig decantar cap el batxillerat a
causa de que al meu centre es realitzava aquesta
modalitat acadèmica, o perquè era el que estava ben
vist, o perquè si... però a mi no em feia res seguir
estudiant.
Després de 12 anys al mateix centre s’acostava la recta final.. dos anys més i a la
universitat, dos anys i s’acabava estar al carrer Astorga de Reus. Dos anys i
coneixeria gent nova, deixaria d’estar amb els meus amics de tota la vida, nous
professors, nou ambient... nou tot...
Batxillerat
Última pujada de planta, ara ja
estàvem al segon pis de l ’edifici
dels grans, a dalt de tot!!!! Teníem
que escollir la nostra primera gran
decisió!!! Jo estava entre el
científic i el social, no sabia per
quin decantar-me, no sabia que
volia ser en el meu futur
veterinària, metge, educadora
infantil... Per sort la idea de ser
astronauta o caixera del Pryca ja
m’havia marxat del cap. Al arribar
el gran dia vaig decidir fer el
batxillerat cientifico-tegnologic
((sóc així de massoca)), mates,
física, química i biologia eren les
meves troncals.
Les assignatures de batxillerat les anava superant en mica en mica, tot i que totes
aquelles que eren números em costaven molt, però gràcies als repassos que fèiem
conjuntament anava tirant. No obstant al final de curs em va quedar química i física
per recuperar-les a l’octubre de segon de BAT ((objectiu complert un 6 i un 8
respectivament)).
Però a segon les coses van canviar... per
motiu familiars i personals vaig abandonar
una mica els estudis, jo no estava gust en
mi mateixa ni amb el que em rodejava.
Podem dir que el segon de batxiller no el
recordo com una de les meves millors
èpoques viscudes. Aquest fet es va
reflectir en les notes ja que vaig haver
d’anar 4 exàmens de recuperació al final
de curs.
Jo estava convençuda que suspendria ja que no m’esforçava el suficient.. però a la
junta dels professors van decidir aprovar-me física i química amb asterisc,
conseqüentment em van baixar notes d’altres assignatures. La mitjana de batxillerat
em va quedar tan desastrosa com un 5.5. ((encara ara penso si realment em van fer
un favor, ja que si hagués repetit curs, la mitjana que m’hagués quedat de bat
hagués estat molt més alta i potser m’hagués permès entrar a fer educació infantil)).
D’aquesta època els professors que mes em van marcar van ser el Jordi
Balsells, pel seu estrany humor i per ser el nostre tutor i mimar-nos i
entendre’ns a la seva manera i la Judit, la qual és la que més m’ha marcat en
la meva manera de ser. Cap a final de curs vam haver d'escollir les carreres
en les quals volíem entrar, la meva elecció va ser: educació infantil, primària,
musical, física, educació social, pedagogia i turisme... si si, sóc una
educadora infantil frustada...
Promoció 1989 - 2004
Selectivitat
Taxan taxan... el següent pas era la selectivitat!!!! Realment no mi vaig esforçar
gaire en aquesta, no en tenia ganes, era estiu, feia calor... i jo ja no volia estudiar
més... No obstant em vaig deixar emportar pel que era políticament correcta i mi
vaig presentar. En aquesta vaig aprovar més justa que un pany de porta i la mitjana
que em va quedar va ser d’un 5.11!!! Terrible!!! Amb aquesta nota no podia fer res
que a mi m’agrades, bueno si pedagogia, però jo no volia.
Llavors amb gran seny vaig decidir
presentar-me al setembre a la
“recuperació”. Vaig passar tot l’estiu
estudiant, anant a repàs, fent mil i un
examen de selectivitat... estava molt
més ben preparada que el juny, les
coses me les sabia, segur que trauria
més bona nota... però... no... aquest
cop vaig suspendre la
selectivitat!!!!!!!!! Tot un estiu
d’estudiar a la PUTA MERDA!!! Així
que em vaig resignar i vaig dir...
apufff...
Durant l’estiu els de la URV em van
enviar una carta que havia entrat a la
carrera de Turisme, però jo la vaig
ignorar perquè no volia fer-ho...
I atenció ara ve el meu gran secret... era
entrat el setembre, els meus amics ja
havien començat les carreres, jo no
sabia que fer, no em plantejava que fer
amb el meu futur, simplement deixava
passar els dies, però... un dia de baixon
vaig agafar el pal d’escombra vaig posar
la música a tope i vaig començar a
ballar i cantar ((si si... amb 17 anys)).
De cop i volta va sonar una cançó que en aquell moment m’identificava molt
((ara no se quina era però recordo que em vaig posar a plorar com una
magdalena )). Iiiiii de cop i volta.. riiing riiing... va sonar el telèfon!!!!!!! Mi vaig
posar... preguntaven per mi, eren de la UNI, tenia plaça per fer
Pedagogia!!!!!!!!!!!!! Ueeeeee!!!!!!!!!!!!! Recordo aquell dia amb una gran alegria!!!!
Si sapigueu el pes que em vaig treure de sobre... Quina alegria era
universitària!!!!!!! Seria pedagoga!!!! ¿Eing?
Universitat
Després de dos setmanes d’haver començat el curs va ser el meu primer dia
universitari. Nervis, nervis i més nervis. Sort que en la carrera hi havia la Mireia
((la qual portem des de p4 a la mateixa classe, som puigcerveretes))
De seguida vam fer una petita colla la qual estava
formada per la Rosa, la Mireia, la Laura, el Joan,
la Maria la Idoia, amb ràpida incorporació de a Eli i
la Natàlia i a segon es van unir a nosaltres la
Raquel i la Vero.
Un cop de petita la meva cosina em va dir que els
vertaders amics els coneixes a la Universitat!! Que
els que allí fas son per tota la vida... i jo... tota
malencòlica espero que així sigui... que l’amistat
que tenim... que el bon rotllo que hi ha i les grans
estones que passem junts no s’acabin mai... que
en el fons jo us estimo molt!!!!!!!!!!
Els canvis viscuts a la universitat van ser brotals, fèiem assignatures amb títols
inacabables i innombrables, parlàvem de coses que ignoràvem, teniem por als
exàmens finals i als nombrosos projectes a realitzar... els professor seguien
metodologies diverses ((algunes molt aburrides)), l’edifici era peculiar... però per
sort sempre ho hem sabut superar tot treure-ho endavant, podent continuar amb
èxit els nostres anys universitaris.
Tot això no ho podria haver suportat sense, les estones al bar jugant
a cartes, les enormes sessions de fotografies, les festes a ca la rosa, al
pis de la Ido i al masset, les anades al port aventura, a València i a
Barcelona... sort d’aquest moments!!!!!!!! Si no segurament hagués tirat la
tovallola des d’un bon principi...
Han anat passant els anys, molt i molt ràpid,
extremadament ràpid!!! Ara ja estem a
quart!!!! Només ens falta un any i ja haurem
d’entrar al món laboral... un any i ja serem
llicenciats en pedagogia!!! Serem els
enginyers de l’educació!!!! I jo no se
vosaltres... però a mi em fa molta por...
Fins aquí la meva historia educativa des del moment en
que vaig néixer fins a l'actualitat. Segurament m'haurà
quedat massa personal i intima però realment l’he feta
com jo volia i a la meva manera, l’he feta només per
mi... ja que en el fons i no tan en el fons, és la meva
historia.
Gràcies per llegir-la