Transcript PAVELLÓ ALEMANY - IES Guillem de Berguedà

PAVELLÓ ALEMANY
Ludwig Mies Van der Rohe
Arquitectura segle XX
http://www.miesbcn.com
1.- Classificació
• Nom: Pavelló Alemany
• Arquitecte: Ludwig Mies van der
Rohe
• Cronologia: 1929 (reconstruït el
1986)
• País: Alemanya (Barcelona)
• Estil: Racionalisme (o Funcionalisme)
2.- Descripció de l’obra
a.- Elements tècnics i estructurals:
materials:pedra
inoxidable, vidre.
(marbre
travertí,
ònix,
granit),
acer
suport: Arquitectura adovellada en la qual 8 pilars cruciformes
d’acer sustenten l’edifici i deslliuren els murs de la seva funció
de càrrega. Aquests no estan distribuïts amb criteris
constructius sinó estètics i poden combinar marbre i vidre.
coberta:Plana i horitzontal, avançada respecte de l’estructura
inferior de manera que, per una banda, forma un ràfec de
volada agosarada, mentre que, per l’altra, deixa al descobert
un petit pati on hi ha un estany.
b.- Elements decoratius
En aquest sentit, l’edifici té les característiques pròpies
del racionalisme:
- Austeritat.
- Manca d’ornamentació supèrflua.
- Formes pures i netes.
La decoració és el contrast entre l’acer, el vidre, els
reflexos de l’aigua, l’ònix, el marbre travertí, el granit,
l’escultura de Kolbe i el mobiliari.
c.- Espais interiors:
El Pavelló es va concebre com una planta lliure en la qual els
murs tenien la sola funció de delimitar l’espai, creant així un
efecte de polivalència. Per això, es difumina la frontera entre
l’espai interior i l’exterior, de manera que el visitant es pot
moure lliurement per dins.
Al fons, un petit estany acull una escultura “Alba” de Georg
Kolbe, envoltada d’unes parets d’ònix on les vetes naturals de
la pedra formen unes línies abstractes que contrasten amb el
figurativisme de l’escultura.
També a l’interior hi ha el mobiliari dissenyat pel mateix Mies
van der Rohe. Destaca la cadira “Barcelona”.
L’escultura
és
una
reproducció en bronze de la
que, amb el títol d’Alba, va
fer Georg Kolbe, artista
contemporani de Mies van
der Rohe.
Està magistralment situada
en un extrem de l’estany
petit, en un punt on no
només es reflecteix a
l’aigua sinó també al
marbre i als vidres, donant
la
sensació
que
es
multiplica en l’espai i
contrastant les seves línies
corbes amb la puresa
geomètrica de l’edifici.
1929
La cadira Barcelona
Mies
van
der
Rohe
va
dissenyar,
especialment per al Pavelló, una cadira feta
de pell i perfil metàl·lic que, amb el temps,
va esdevenir una icona del disseny modern.
N’és una bona mostra el fet que el model
de la cadira Barcelona encara es produeix i
comercialitza actualment.
d.- Espais exteriors:
L'edifici no té una façana pròpiament dita. S’aixeca
sobre un podi rectangular de marbre travertí.
L’accés es fa per una escala lateral de 8 graons,
davant de la qual hi ha un estany rectangular que
obliga a girar a la dreta per tal d’entrar a l’edifici.
e.- Relació amb l’entorn.
El Pavelló d’Alemanya de l’Exposició Universal de
Barcelona de 1929, contrastà brutalment amb
l'estil dels altres pavellons i edificis que mostraven
una línia clarament arcaïtzant, com per exemple,
el Palau Nacional d’Enric Català o les torres
venecianes de Ramon Reventós.
3.- Funció
L'edifici va ser concebut com a pavelló per representar
Alemanya a l'Exposició Universal de Barcelona de
1929.
El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe no tenia una
destinació concreta sinó que estava pensat per ser un
espai polivalent, sense una frontera clara entre
l'exterior i l'interior. Hi predomina el caràcter auster,
amb molt poca ornamentació que només supleixen els
materials nobles (marbre travertí, ònix, vidre i acer).
Va ser un edifici que anunciava l'abandonament de les
velles formes i l'adopció d'una nova manera de
construir basada en la utilització del vidre i de l'acer.
En aquest sentit, el Pavelló Alemany es considera un
dels principals models de l'arquitectura moderna.
4.- Simbolisme
El Pavelló volia simbolitzar els valors de la nova Alemanya
(racionalitat, austeritat, transparència i perfecció) tot marcant
una allunyament amb les velles tradicions de l'Imperi Alemany.
Va ser un encarrec de les autoritats alemanyes a Mies Van der
Rohe, un arquitecte molt innovador. Aquesta qualitat volia ser
aprofitada per mostrar al món, a l'Exposició Universal de
Barcelona de 1929, els canvis produïts a Alemanya i la seva
modernització
5.- Antecedents i influències posteriors
Antecedents:
Els en la interrelació entre De Stijl o Neoplasticisme i la
Bauhaus.
De Stijl o Neoplasticisme: és un estil que busca la
puresa plàstica total treballant només amb formes
geomètriques regulars i angles rectes i utilitzant colors
primaris i neutres. En pintura el seu màxim
representant és Mondrian.
Bauhaus: Es va fundar a Weimar el 1919. El seu
primer director va ser Walter Gropius. L’escola va
funcionar a Weimar fins el 1924 i entre 1925 i 1933 a
Dessau. El 1933 els nazis la tanquen; llavors n’era
director Mies van der Rohe.
Als tallers de la Bauhaus va nèixer: el disseny industrial
(mobles papers pintats, llums, teixits, etc); un sistema
d’ensenyament artístic; l’arquitectura racionalista.
Neoplasticisme
• L’arquitectura racionalista es caracteritza per:
– Formes simples
– Retorn als volums bàsics: cub, cilindre, esfera.
– Predomini
de
la
lògica
constructiva
sobre
l’ornamentació.
Ville Savoie
Le Corbusier
Església de Ronchamp
Walter Gropius:
Bauhaus. Dessau
Influències posteriors:
El Racionalisme o Funcionalisme ha marcat de tal manera
l’arquitectura del segle XX que es pot dir que no hi ha cap arquitecte
que, amb més o menys encert, no hagi partit dels seus postulats
bàsics en la seva obra.
A Catalunya el Funcionalisme o Racionalisme va donar lloc durant la
IIa. República al GATCPAC (grup d’Arquitectes i Tècnics catalans per al
progrés de l’arquitectura contemporània), moviment encapçalat per
Josep Lluís Sert, encara que aquest s’anirà aproximant a concepcions
organicistes (l’edifici és un organisme que té sentit en sí mateix, en la
seva relació amb la natura i amb la personalitat de qui va destinat).
Un exemple recent d’edifici racionalista a Barcelona és l’Illa Diagonal
dels arquitectes Manuel de Solà-Morales i Rafael Moneo.
6.- Relacions amb obres similars
de l’autor
• L’obra de Mies Van der Rohe és molt extensa.
• Després del Pavelló Alemany, el 1930, dirigirà la
Bauhaus.
• El 1933 la Bauhaus tanca i l’arquitecte, fugint del
nazisme, es trasllada a EUA.
• El 1938 va ésser anomenat director de la facultat
d’arquitectura de l’Illinois Institute of Technology de
Chicago.
• Va desenvolupar durant el període comprés entre els
anys 1940 i 1956 nombrosos projectes en aquesta
ciutat, destacant el nou campus de la universitat que
dirigia, on Mies fa ús dels materials més característics
de la seva obra, l’acer i el vidre.
•
Crown Hall,
Illinois Institute of Technology,
Chicago, 1956
Mies van der Rohe: Crown Hall,
Illinois Institute of Technology,
Chicago, 1956
• També va ésser durant aquest període, quan projectà
una de les seves obres més emblemàtiques, la Casa
Farnsworth, situada en un prat d’Illinois. Aquest
edifici, amb façana de vidre i amb planta totalment
diàfana i aixecada del terra, destaca per la seva
simplicitat i la seva harmonia amb l’entorn natural que
l’envolta.
• Entre els anys 1948 i 1951, Mies aconseguí aixecar els
seus primers gratacels. Aquests varen ser uns edificis
residencials construïts a Chicago, on l’arquitecte va usar
el mètode del mur cortina, consistent en centrar les
càrregues estructurals al nucli de l’edifici i poder crear,
d’aquesta forma, una façana íntegrament de vidre. Uns
anys més tard, construiria el seu gratacel més
emblemàtic, el Seagram Building de Nova York, on
Mies perfeccionà el mètode del mur cortina. Aquest
edifici es considera el precursor de tot un sistema
constructiu.
• Morí a Chicago el 1969, deixant com a llegat tota una
extensa i reconeguda trajectòria com a arquitecte i una
àmplia obra que abarca tant el continent europeu, com
l’Amèrica del Nord.
Farnsworth House
Plano, Illinois
Ludwig Mies van der Rohe 1950
The Farnsworth House
Seagram Building. New York
1954-56
7.- Diferències amb altres solucions
coetànies
Podem
establir
unes
clares
diferències
l’arquitectura de Mies i la de Niemeyer o Aalto.
entre
Mies, només ocasionalment, utilitza en els seus edificis la
línia corba; normalmente els seus edificis tenen un esquelet
ortogonal de pilars metál·lics. Els murs són plans lleugers que
es creuen en l’espai; les parets són simples limitadors que
relacionen interior i exterior.
En canvi, Niemeyer i Aalto segueixen una tendència
neobarroca; o sigui: intenten limitar extraordinàriament els
ambients, com en un embolcall, una
Pavelló de la Universitat Politècnica
d’Helsinki. Finlàndia.
Alvar Aalto.
Catedral de Brasilia.
Niermeyer.
8.- Context històric i artístic
El desenvolupament de l’arquitectura del segle XX
segueix les grans línies marcades en la segona meitat de
la centúria anterior, però amb algunes notes
característiques derivades de l'evolució de les societats
del nostre segle, especialment per la importància
creixent de les ciutats com a grans aglomeracions
humanes amb totes les necessitats que se'n deriven i per
la universalització dels fenòmens culturals i també, per
tant, dels corrents arquitectònics.
Aquests aspectes són:
- La industrialització ha accelerat els processos de
concentració de la població i ha donat lloc a una
disminució constant de la població rural en benefici de la
població urbana. Les grans ciutats i conurbacions (tant al
món desenvolupat com a l'anomenat Tercer Món)
apleguen milions de persones. Això suposa un
creixement important de la planificació urbanística i dels
serveis públics essencials per fer possible la vida en
aquestes concentracions.
- Com a conseqüència d'això, els tipus d'edificis s'han
diversificat.
Diversos
grups
d'edificacions
prenen
importància fonamental a les ciutats contemporànies: a)
els edificis destinats a la indústria i els transports:
fàbriques, oficines, magatzems, mercats, estacions, ponts,
ports, etc; b) els edificis relacionats amb l'educació i la
cultura: museus, universitats, escoles, biblioteques; c)
edificis amb finalitat recreativa i esportiva: teatres, estadis
de futbol, poliesportius, etc.; d) els equipaments col·lectius
i els edificis administratius: hospitals, ministeris, seus
d'organismes internacionals, i e) els edificis destinats a
habitatges, sens dubte els més nombrosos i els més
directament relacionats amb la qualitat de vida de les
persones.
- Per satisfer aquesta variada demanda arquitectònica, ha
estat de gran importància la utilització de materials
fabricats industrialment en grans quantitats i a preus
assequibles: el formigó, el ferro, l'acer, el vidre, les fibres
plàstiques, juntament amb els clàssics (pedra, fusta, maó).
I, en el mateix sentit, les noves tècniques de construcció:
elements prefabricats i modulars, sistemes de muntatge,
càlcul d' estructures, etc.
- Tot el que hem dit fins ara ens porta a la consideració del
nou paper que pren la figura de l'arquitecte, molt lluny de la
de l'artista especulatiu i molt més a prop del tècnic que
necessita dominar coneixements molt variats i treballar en
equip amb experts en materials, estructures, etc. A més,
l'arquitecte es troba limitat, en l'aspecte creatiu, pel fet
d'estar immergit en una estructura econòmica de la qual és
un esglaó més, però no el responsable absolut.
- Finalment, una altra característica clau de l'arquitectura
contemporània és la universalització. Des de 1928 se
celebren els Congressos Internacionals d' Arquitectura
Moderna (CIAM), que han contribuït a la difusió de les noves
tendències, juntament amb el desenvolupament dels
mitjans
de
comunicació. Així és
possible
trobar
plantejaments molt similars a Tòquio, Los Ángeles o
Barcelona. A més, les grans obres públiques i les grans
operacions urbanístiques es fan mitjançant concursos
internacionals als quals concorren els grans estudis
d'arquitectura de tot el món. Ens trobem, doncs, molt lluny
del localisme d'altres èpoques: recordem els treballs del
català Ricard Bofill a París o el palau Sant Jordi de
Barcelona, obra del japonès Isozaki.