Transcript 10. La crisi del sistema de la Restauració (1898

10. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)
10.1. El reformisme dinàstic (1898-1917) i 10.4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-25)
conservadors (Maura): “revolució des de dalt” durant el
“govern llarg” (1907-9): intent de reforma del sistema:
-Llei de Reforma electoral (no va acabar amb la corrupció)
-projecte de reforma de l’administració local (més autonomia
per a Diputacions i Ajuntaments)
-millores socials: descans dominical, INP (1908)
-Llei de colonització interior (estímul a l’agricultura)
-cau després de la Setmana Tràgica (1909)
destaca
El procés polític
intents de reforma des
dels partits dinàstics
(“regeneracionisme”)
liberals (Canalejas): reformisme social més gran i limitació
del poder de l’Església:
-reforma finançament església i Llei del “candau” (1910):
limitava l’establiment de nous ordes i la seva influència
-substitució de l’impost de consums per un de progressiu
sobre les rendes urbanes
-reforma de la Llei de Lleves (1912): servei obligatori per a
tothom i supressió redempció en metàl·lic
-millores laborals (treball dona)
-projecte de reforma administrativa: Llei de Mancomunitats
(1913) (aproximació al catalanisme)
permet
formació Mancomunitat de Catalunya (IV-1914):
-institucions: assemblea general (diputats provincials),
presidència (Prat, Puig i Cadafalch), consell permanent
(president i vuit consellers)
-desenv. econòmic: obres públiques (construcció de
carreteres secundàries i camins veïnals), comunicacions
-obra cultural: biblioteques (B. de Catalunya), escoles
d’estiu i Escoles Superiors, unificació ortogràfica
viu
presència al Marroc
porta
a partir de
-acord amb França (1900)
-Conf. Algesires (1906): Rif
-Tractat Hispanofrancès (1912)
-atacs dels indígenes (B. del Lobo, 1909) i augment de
soldats (reservistes)
-protestes, vaga general i Setmana Tràgica (finals de
juliol, 199): insurrecció obrera i crema d’edificis religiosos
(>80), estat de guerra, repressió posterior (deportacions,
empresonaments, condemnes a mort (5), tancament
d’escoles laiques, prohibició d’associacions obreres)
10. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)
10.2. Les forces d’oposició i 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-9)
El procés polític
viu
carlisme:
-segueixen les disputes de finals XIX
-Vázquez de Mella abandona i funda el P.
Tradicionalista (1919)
fracàs de la col·laboració
de la burgesia catalana
amb els partits dinàstics
porta
moviments
d’oposició
impuls al
catalanisme polític:
a través de
tradicionalisme:
-mateixes bases socials que carlisme
-fundació Requeté (1907)
-unificació carlins, integristes i tradicionalistes:
Comunió Tradicionalista (1931)
-sorgiment Lliga Regionalista (1901) i
consolidació com a partit hegemònic
-discrepàncies ideológiques (radicals i
possibilistes) i escissió (1904)
-Prat de la Riba (La nacionalitat catalana,
1906) i F. Cambó
-formació de Solidaritat Catalana (1906),
després de la Llei de jurisdiccions (1906) i
l’incident del Cu-Cut! (1905), i victòria
electoral de 1907 (41 diputats de 44)
-problemes posteriors per discrepàncies
entre partits i desfeta (1909): Llei d’admin.
local (Maura), projecte educatiu de l’Ajunt.
Barna, Setmana Tràgica
-Centre Nacionalista Republicà (1906,
Domènech i Montaner): escindits de Lliga;
fundació d’ateneus i diari (El Poble Català)
-Unió Federal Nacionalista Republicana
(1910): aliança amb P. Radical, desfeta
electoral i desaparició (1916)
destaca
republicanisme:
-molt fragmentat fins a la creació d’Unió
Republicana (1903, Salmerón)
-rebuig a la integració a Solidaritat Catalana:
fundació P. Radical (1908, Lerroux)
partit i sindical socialistes:
-PSOE: augment d’afiliats durant el període,
participació electoral (Pablo Iglesias, 1910)
-UGT: gran creixement (Largo Caballero)
-escissió i fundació PCE (1921)
anarcosindicalisme:
-vaga per jornada de 9 hores (1902) impulsada
per la FTRE, amb desavinences amb la UGT
-creació del moviment unitari Solidaridad
Obrera (1908): organitza la vaga de la S.
Tràgica, i es transforma en CNT (1910):
anarcosindicalista, revolucionari i apolític
-Congrés de Sants (1918): canvi organitzatiu
-Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Joan Peiró
10. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)
10.5. La crisi del 1917
-lluites de lideratge a l’interior dels
partits dinàstics
-intromissions del rei
-impossibilitat de la Lliga
d’imposar la seva presència als
governs nacionals
L’any 1917
divisió entre oficials africanistes
i peninsulars (aquests es
queixen del sistema d’ascensos
i els salaris)
a causa de
formació juntes de defensa
(que s’estenen arreu) i manifest
(VI-1917: crida a la renovació
política
manifestada
descens del nivell de vida: els
salaris pugen menys que els
preus i aquests s’encareixen
perquè les exportacions són
una gran oportunitat de
beneficis
motivada
conflueixen
crisi militar
crisi política
a causa de
-suspensió de les Corts
(Romanones, 1916, davant les
acusacions de corrupció)
-Dato al govern (IV-1917): es
nega a reobrir la cambra i declara
l’Estat d’excepció
crisi obrera
manifestada
acaben
degut
-onada de vagues (1916-7)
-vaga general (VIII-1917) contra la pujada
de preus que adquireix caràcter polític
-desacords sindicals i repressió militar (llei
marcial: va afeblir el règim i radicalitzar
l’oposició obrera)
porta
-assemblea de parlamentaris catalans (5VII-1917): govern provisional i convocatòria
de Corts constituents per elaborar una nova
constitució per reformar el sistema
-convocatòria gral (19-VII): dissolució policial i
separació de la Lliga per por a les
mobilitzacions obrers
cada una pel seu costat:
-Llei de bases (1918): accepta les reivindicacions sobre els ascensos
-participació de la Lliga al govern (por a crisi social i a notícies de Rússia)
-els obrers no aconsegueixen cap benefici i radicalitzen les postures
10. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)
10.6. La descomposició del sistema (1918-1923)
Els darrers anys de la Restauració
- fracàs govern de concentració
(1917) amb Lliga
- torn dinàstic altre cop: deu
governs en cinc anys (1918-23) i
incapacitat de fer reformes
es reprèn
crisi social
la política d’expansió
militar al Marroc (1919)
manifestada
s’enfronta
crisi política
donat
segueix
actuació
catalanisme
-campanya per l’autonomia
(1918) i projecte estatut (mal
rebut pel govern, 1919)
-P. Rep. Català (Layret, 1917)
-Acció Catalana (1922, fundat per
escindits Lliga)
-Estat Català (Macià, 1922)
-USC (Serra i Moret, Campalans,
1923)
-trienni bolxevic (1918-21): revoltes camperoles
(crema de collites, ocupació de teres i repartiment de
propietats) iniciades a Andalusia i esteses per
Extremadura i La Manxa
-rabassaires [Primer Congrés de la Unió de R. (1923)]
enfrontats a l’Institut Agrícola Català de S. Isidre,
recolzat per la Lliga
-vaga de La Canadenca (1919), reeixida
-nova vaga per l’incompliment de l’alliberament de
presos: locaut i repressió sindical
-radicalització de les postures:
=atemptats anarquistes (Los Solidarios: Durruti,
García Oliver, Ascaso)
=sindicats lliures i pistolers a sou patronals
=estat d’excepció i Llei de fugues (Mtnez Anido)
resulta
-violència com a substitut de l’acció sindical
-pistolerisme com a amo dels carrers (>800 atemptats
en 5 anys: Dato [1921], Seguí [1923], Layret [1920])
-confluència entre empresaris, policies, militars i
polítics per desmantellar el sindicalisme
-la patronal aprofita la situació per reduir el nombre
d’obrers (i així fer front a la davallada de la producció
posterior a la guerra mundial)
moviment revolucionari
d’Abd el-Krim
provoca
desastre d’Annual
(1921, deu mil morts)
degut
mala organització de l’operació
(Expediente Picasso)
10. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)
10.7. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
la nit del 12/13-IX-1923 per Miguel Primo
de Rivera (Capità General de Catalunya)
en connivència amb Alfons XIII
s’implanta
-problemàtica social, crisi política
(inoperància) i corrupció i problemes
creats per la presència al Marroc (lleves i
exèrcit en entredit)
-temor de l’oligarquia a les reformes
proposades pel govern García Prieto (?),
evitar debat de l’Expedient Picasso
La dictadura
-Directori militar (1923-25)
-Directori civil (1925-30)
adopta
primeres mesures:
-suspensió règim constitucional
-dissolució cambres legislatives
-cessament autoritats civils
-prohibició partits i sindicats
-militarització ordre públic
degut
s’enfronta
reorganització política:
-promulgació d’Estatuts municipals i provincials:
dissolució dels ajuntaments i substitució per juntes
integrades pels contribuents més grans de les localitats
-creació de la Unión Patriótica
-Assemblea Nacional Consultiva (1927): representants
de corporacions, funcionaris administratius i
representants socials escollits des del poder
guerra del Marroc:
-assumeix l’Alt Comissionat (1924)
-política de col·laboració amb França
-desembarcament d’Alhucemas (1925), rendició
d’Abd el-Krim i ocupació efectiva (1927)
travessa
-conspiracions militars (sanjuanada: 1926)
-Aliança Republicana
-anarquisme: insurreccions, creació FAI (1927)
-socialisme: indecisió i col·laboració
-catalanisme radical (Macià: Prats de Molló, 1926)
-universitaris (FUE), intel·lect.: Unamuno, Ortega, ...
acaba
-dictablanda: dimissió Primo (1930) i govern Berenguer
-pacte de Sant Sebastià (VIII-1930)
-intent d’insurrecció miitar (Galán i García Hernández)
-govern Aznar (II-1931) i convocatoria eleccions municipals
actua en
-foment d’obres públiques (ferrocarril, carreteres, plans hidroelèctrics, ...)
-Decret de Protecció de la Indústria Nacional (concessió d’ajudes estatals)
-formació i concessió de grans monopolis (CTNE, CAMPSA)
-creació de l’Organització Corporativa Naciona (per eliminar els conflictes
socials): comitès paritaris d’obrers i treballadors per reglamentar els
salaris i les condicions de treball
-1929: Exposició Internacional a Barcelona (reactivament econòmic,
>40.000 nous llocs de treball)
antiautonomisme:
-liquidació Mancomunitat i clausura d’institucions catalanistes
-prohibició senyera i manifestacions en llengua catalana
-depuració del magisteri i de les institucions educatives i
culturals, censura a la premsa i a la publicació de llibres
economia i
societat
destaca
cerca
orientació intervencionista, que combina
l’augment del proteccionisme amb l’impuls al
desenvolupament industrial dels béns d’inversió
i provocarà un notable augment del dèficit