PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

Lluís Domènech i Montaner (remodelat per Òscar Tusquets) Arquitectura segle XX http://www.palaumusica.org

1.- Classificació

•

Nom: Palau de la Música Catalana • Arquitecte: Montaner Lluís Domènech

(Remodelat per Òscar Tusquets).

• Cronologia: 1905-1908 • País: Espanya. Catalunya • Estil: Modernisme i

2.- Descripció de l’obra

a.- Elements tècnics i estructurals:

materials: ferro,vidre, maó, ceràmica .

suport:L'edifici s'aguanta per columnes de ferro i un entramat metàl·lic.

Aquesta estructura és el suport "d'una capsa de vidre" que combina aquest material amb ceràmica, maó i terrissa. Les càrregues es troben concentrades en punts molt determinats (com es construïa en el gòtic) fet que fa que els murs quedin alliberats de la funció de suport del conjunt.

Coberta:Plana i, en la part de l’auditori, ocupada per una imponent claraboia, en forma de cúpula invertida, que aporta llum natural a l’interior.

Sainte Chapelle. Paris

b.- Elements decoratius: Són molt abundants i els trobem en tot l’edifici, des de l’exterior (escultures, mosaics), fins a l’interior (vitralls, ceràmica, escultura).

[Comentarem detalladament la decoració més endavant, juntament amb els espais].

c.- Espais interiors:

Destaquen tres blocs fonamentals: els accessos, l'auditori i l'escenari que presenten una unitat decorativa.

L’accès a l’auditori es fa per una doble escalinata, decorada amb ceràmica de colors i amb unes làmpedes molt ornamentals.

L'auditori (lloc del públic, dividit en pati de butaques i llotges) i l'escenari són la part principal de l'edifici. Ambdues parts no presenten la separació típica, sinó que s'integren en un conjunt articulat.

Dos grups escultòrics de Pau Gargallo es troben on als altres auditoris de música hi ha l'arc que separa el públic de l'escenari. Aquests grups són un bust d'Anselm Clavé (música popular) i un de Beethoven (música culta). Damunt del bust d'Anselm Clavé hi ha una representació de la cançó “Les noies de les flors de maig”, culminada en una exuberant capçada d’arbre. A l’altre costat, sobre el bust de Beethoven, les valquíries i els seus cavalls semblen precipitar se cap a l’escena.

L’hemicicle de l’escenari, amb una boca d’onze metres d’amplada per més de set de profunditat, és presidit per un orgue i un escut de Catalunya en mosaic (obra de Lluís Bru), a banda i banda del qual hi ha disposades divuit muses o fades amb instruments musicals i garlandes que combinen el treball ceràmic, de Lluís Bru, amb l’escultòric, d’Eusebi Arnau. Els murs són amplis finestrals translúcids.

Des del sostre penetra la llum tamisada pel vitrall de Rigalt i Granell que, amb les seves formes suggeridores, es converteix en un dels elements més significatius d’aquest espai. La lluerna o claraboia és voltada per un sostre ricament resolt a base de ceràmiques de vius colors que repeteixen motius florals.

Escala principal

Sala de concerts

Lluerna

Detalls modernistes

Detalls modernistes

Foyer i bar

d.- Espais exteriors: Façana:

L'edifici original presenta dues façanes, fetes de maons decorades amb ceràmica i rajola.

En la confluència de les dues façanes hi ha un conjunt escultòric de Miquel Blay dedicat a la Cançó Popular. És una al·legoria a aquesta cançó i representa el món de la llar (figures femenines i infants) i el del treball (operari, pagès i un pescador) que sostenen la musa de la cançó. El grup està presidit per una figura de Sant Jordi, patró de Catalunya.

Aquest sector és coronat per un mosaic amb l’escut del Palau de la Música, obra de Lluís Bru. Les façanes tenen, doncs, la música com a lema ornamental, representada mitjançant els busts dels compositors més importants, atribuïts a Eusebi Arnau (Palestrina, Bach, Beethoven, Wagner).

A la façana principal hi ha un mosaic que representa La Balanguera, flanquejada pels cantaires de l'Orfeó Català i amb les muntanyes de Montserrat, conjunt que representa la pàtria catalana.

i

e.- Relació amb l’entorn.

L'edifici va ser bastit en el solar que fins al 1835 ocupaven els claustres renaixentistes del convent dels Mínims.

Era un solar de mides més aviat reduïdes, de dimensions irregulars i que feia xamfrà.

L’edifici original només presentava dues façanes. En l’actualitat, per les diverses obres de remodelació fetes, s’ha alliberat la façana que dona al carrer Francesc de Paula L’obra destaca molt sobre les altres construccions del carrer, tant per la seva monumentalitat com per la seva decoració.

3.- Funció

És una sala de concerts. També hi ha sales d’assaigs per a l’Orfeó Català que hi té la seva seu.

Exemplifica la situació urbanística que vivia la Barcelona d’aquell moment: el debat entre la ciutat antiga i la ciutat moderna, simbolitzada en l’Eixample. L’Orfeó Català es decantà finalment per l’opció més tradicional de situar la seva seu dins el nucli antic, tot just desenvoltat de muralles. Aquest fet va condicionar l’obra de Domènech, que es va veure obligat a superar les dificultats que implicava l’estretor dels carrers de la ciutat vella i resoldre satisfactòriament una façana monumental mancada de perspectives espaioses.

Al Palau de la Música Catalana li va ser concedit, el 1908, el premi al millor edifici de l’any, que anualment atorgava l’Ajuntament de Barcelona.

Fa uns quants anys l’edifici va ser remodelat per Òscar Tusquets que va dur a terme una reforma i ampliació de l’edifici, destinada a facilitar l’accés als concerts i les activitats pròpies de la institució, que ha quedat perfectament integrada a l’obra de Domènech i Montaner.

Darrerament s’hi han dut a terme unes obres de remodelació que han alliberat la façana oest (carrer Francesc de Paula).

4.- Simbolisme

Com a seu de l'Orfeó Català, una de les institucions més emblemàtiques del país, el Palau de la Música Catalana tingué des del principi un caràcter fortament simbòlic.

La participació dels artistes catalans més carismàtics, la utilització de materials populars i les contínues referències a la pàtria catalana a través d'al·legories, etc, el van convertir en un dels símbols fonamentals del catalanisme de l'inici del segle XX i en tota una declaració a favor de la cultura popular.

L'obra va ser costejada per contribucions populars i dels Amics de l'Orfeó.

5.- Antecedents i influències posteriors

Antecedents:

L’admiració construccions diversos

que cupular invertida.

estils,

en

religioses

l’arquitecte

medievals

van s’ha provocar volgut

les

veure reflectida en la concepció d’aquest recinte. Joan Bassegoda i Nonell hi endevinà una planta basilical de tres naus, amb cripta (sala d’assaigs) coberta amb volta de maó de pla que recorda una nerviació de creueria, els nervis de la qual són dibuixats per fileres de ceràmica vidrada. Les llotges evocarien el trifori i l’escenari el presbiteri, que estaria separat de la nau-platea per un arc triomfal, a manera d’un iconòstasi. Aquesta mateixa similitud amb el temple cristià es desenvolupa a l’exterior, amb doble façana i grans vidrieres als murs laterals. Allò que vindria a ser el cimbori, es presenta aquí com una gran claraboia de forma

En la cristal·lització i combinació personal i creativa de

sostenen el sostre.

trobem, per exemple, unes columnes recobertes amb mosaics, a la manera bizantina; d’estil medieval venecià hi ha els capitells ; inspirades en les formes del decorated english gothic, trobem les voltes en ventall que

Influències posteriors:

Serà un dels grans arquitectes del Modernisme català.

Els seus dos deixebles més importants són: Antoni Maria Gallissà: Va col·laborar amb ell en obres com el "Castell dels tres dragons" actualment Museu de Zoologia a Barcelona, a on era responsable del taller, el Palau de la Música Catalana i altres edificis. L’arquitectura de Gallissà es caracteritza per un estil nou i personal que es fonamenta en el passat de l’arquitectura autòctona i en especial en l’estil rural de les cases pairals i les masies.

Josep Maria Jujol: El treball arquitectònic de Jujol es modest tant pel que fa a les dimensions i característiques dels treballs que se li encarregaven (Especialment en comparació amb els grans arquitectes del Modernisme català), però aquesta no era una raó per frenar el seu geni. De fet, aquest contrast entre la limitació dels seus mitjans i la riquesa i originalitat dels seus treballs és un dels aspectes més apassionants de la seva obra. Ex. Can Negre de St. Joan Despí.

6.- Relacions amb obres similars de l’autor

Exercí una gran influencia en la difusió del Modernisme des de la seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

El paper de Domènech i Montaner (1849-1923) va ser essencial per definir el "Modernisme arquitectònic" a Catalunya.

Les seves obres es caracteritzen per una barreja de racionalisme constructiu i de fabulosa decoració pròpia del Modernisme.

En el Restaurant del Parc de la Ciutadella (també conegut com "El Castell dels 3 dragons") de Barcelona (1888) (actualment Museu Zoològic), s’ofereixen solucions que s’avancen al seu temps (estructura de ferro i rajoles vistes) que desenvolupa més endavant Palau Palau de la Música Catalana ) de la Música Catalana) Aquestes característiques també es donen també en els seus principals conjunts arquitectònics, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i l’Institut Pere Mata de Reus. (Una interessant característica dels treballs de Domènech i Montaner es la seva evolució cap a la lleugeresa que també es fa evident en el

Institut Pere Mata. Reus Hospital St. Pau Castell dels 3 dragons Casa Lleó Morera

7.- Diferències amb altres solucions coetànies

L’obra de Domènech i Montaner es pot comparar amb la de Gaudí ja que ambdues són coetànies. Però així com l’arquitectura del primer és cada vegada més lleugera, la de Gaudí evoluciona vers una edificació més i més pesant. Un exemple d’això seria la Pedrera.

8.- Context històric i artístic • Històric:

– El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals (revolucions burgeses, liberalisme i romanticisme, expansió colonial, etc.) – El fet més important serà la Revolució Industrial que no és només un canvi tècnic (nous materials, noves fonts d’energia, augment producció), sinó que té moltes repercussions socials: creixement de la població; ben aparició dissenyats; d’una sorgiment nova de classe les social (proletariat); concentració demogràfica a les ciutats; suburbis que creixen sense control i barris burgesos ideologies socialistes, etc.

– Aquesta nova situació social i econòmica portarà a tres tendències en l’arquitectura del segle XIX: • Historicista:(mirada al passat i a móns exòtics) • Dels nous materials: ús del ferro i el vidre • Modernisme: És un moviment fortament arrelat a Catalunya.

A finals del segle XIX hi havia a Catalunya una burgesia industrial pròspera, culta i nacionalista que dóna suport als arquitectes modernistes.

La revitalització cultural que suposà la Reinaxença té la seva expressió artística en el Modernisme, que satisfà tres condicions bàsiques que expliquen el seu èxit a Catalunya: - enllaça amb la tradició del gòtic nacional dels segles XIV i XV.

- satisfà les aspiracions de modernitat de la burgesia per les seves innovacions tècniques i estètiques - és un art refinat que permet a la burgesia fer ostentació de la seva riquesa i del seu bon gust.

• Artístic:

Les principals característiques de l’arquitectura modernista són: – Art de la burgesia enriquida amb la Revolució Industrial – Inspiració en el passat, però amb més qualitat i elegància que l’historicisme o l’arquitectura del ferro.

– Fantasia i creativitat.

– Subjectivitat i gaudi en les formes artístiques.

– Revaloració d’allò artesanal davant d’allò industrial.

– Predomini de les línies corbes, inspirades en la natura.

– Decoracions florals i animalístiques en murs i sostres.

– Unificació de les diferents arts (majors i menors): adequació entre estructura i ornamentació.