Transcript 2. Les paraules derivades

Índex
Llengua i societat: les llengües
romàniques
Lèxic: Les paraules derivades
Gramàtica: Els determinants
demostratius, possessius i
interrogatius
Ortografia: Els emmudiments
vocàlics
Temps verbals: El condicional
© Barcanova
Autors del contingut del llibre de text:
Lluís Homs i Josep Rosell
Índex
1. Les llengües romàniques
Índex
1. Les llengües romàniques
Quan es va constituir la república romana (segle VI aC), els
seus ciutadans parlaven llatí, una de les llengües de la família
indoeuropea.
Roma, a partir del segle IV aC, va
formar un gran imperi i va
conquerir tots els territoris de
l’àrea mediterrània. En alguns
d’aquests territoris la cultura i la
llengua romanes s’hi van
implantar de manera definitiva i,
per tant, s’hi han mantingut fins als
nostres dies.
Índex
1. Les llengües romàniques
La romanització* dels països de parla catalana va començar
l’any 218 aC.
Els ibers que poblaven la zona oriental de la Península Ibèrica
van sentir la necessitat d’integrar-se a la civilització romana i
d’adoptar-ne també la llengua.
Així va ser com el llatí va passar a ser la nostra llengua.
El llatí, com que es va estendre per molts països
Amb el pas dels segles, les seves
variants van evolucionar i es van
convertir en modalitats ben
diferenciades: així van néixer,
derivades del llatí, les llengües
romàniques o neollatines.
Índex
1. Les llengües romàniques
1.1. La Romània
La paraula Romània es refereix al conjunt de països on es
parla alguna de les llengües romàniques.
Tenen la consideració de llengües romàniques el
galaicoportuguès (el gallec i el portuguès), el castellà, el
català, l’occità (o provençal), el francès, el retoromànic, el
sard, l’italià i el romanès.
Índex
2. Les paraules derivades
Índex
2. Les paraules derivades
Les paraules derivades són aquelles que estan formades per un
morfema lèxic i un morfema derivatiu com, per exemple,
carn-isser (paraula derivada de carn) o en-llest-ir (paraula
derivada de llest).
Índex
2. Les paraules derivades
2.1. Els sufixos
Un sufix és un morfema derivatiu (o afix) que va darrere del
morfema lèxic. Per exemple: carn-isser, pian-ista, hàbil-ment.
A continuació estudiarem algunes paraules derivades
mitjançant la incorporació de sufixos.
1. Paraules que indiquen grau (més gran o més petit) o tendència
Índex
2. Les paraules derivades
2.1. Els sufixos
2. Paraules que indiquen ofici o botiga
3. Paraules que expressen el gentilici (d’on és una persona o una cosa)
4. Paraules que indiquen plantacions o boscos
Índex
2. Les paraules derivades
2.1. Els sufixos
5. Paraules que indiquen una característica
6. Paraules que indiquen la manera de fer una cosa
Índex
2. Les paraules derivades
2.2. Els prefixos
Un prefix és un morfema derivatiu (o afix) que va davant
del morfema lèxic. Per exemple: dis-continu, bes-nét, recaure.
Paraules que veuen el sentit modificat per un prefix:
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.1. Els demostratius
Els determinants demostratius solen anar davant d’un
nom per determinar si l’objecte es troba a prop o lluny de
la persona que parla.
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.2. Els demostratius i els temps verbals
La utilització dels demostratius manté una estreta relació amb
els temps verbals.
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.3. Els possessius
Els determinants possessius solen anar davant un nom
per indicar de qui és l’objecte enunciat.
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.3. Els possessius
Generalment el possessiu porta article quan va davant el nom:
El nostre autobús passa a les set.
En canvi, quan va darrere el nom, l’article desapareix:
En Carles vindrà a viure un temps a casa nostra.
Dóna-li això de part meva.
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.3. Els possessius
No hem d’abusar dels possessius quan el que indiquen ja és
evident.
Així doncs, no direm:
Li van saltar les seves llàgrimes dels seus ulls.
Es va ficar les seves mans a les seves butxaques.
En aquests exemples els possessius són innecessaris i cal
evitar-los:
Li van saltar les llàgrimes dels ulls.
Es va ficar les mans a les butxaques.
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.3. Els possessius
Davant els noms que indiquen relacions de parentiu es poden
utilitzar els possessius àtons. Per exemple:
mon pare ma mare
mos cosins mes cosines
ton germà ta germana tos oncles tes ties
son cunyat sa cunyada sos nebots ses nebodes
També es poden utilitzar en algunes frases fetes i en
tractaments:
Cada terra fa sa guerra.
Sa Majestat / Sa Santedat
Índex
3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius
3.4. L’interrogatiu i l’exclamatiu
Els determinants interrogatius ens permeten preguntar
per alguna cosa concreta.
El determinant interrogatiu té quatre formes: quin, quina,
quins, quines.
Quin diari vols?
Per quina carretera has passat?
Aquestes formes també serveixen per fer exclamacions:
Quin ensurt!
Quines sabates més netes que portes!
En aquests últims casos diem que es tracta d’un exclamatiu.
Índex
4. Els emmudiments vocàlics
Índex
4. Els emmudiments vocàlics
Quan una paraula acabada en vocal va davant d’una altra que
comença també en vocal, es poden produir quatre fenòmens:
• Apostrofació: una vocal s’emmudeix i en el seu lloc
s’escriu un apòstrof.
de + estiu > Sol d’estiu.
• Contracció: les dues paraules es contreuen en una.
de + els La velocitat dels vaixells.
• Elisió: s’escriuen les dues paraules separadament però
una de les vocals en contacte no es pronuncia.
no + em No em sembla gens bé.
• Sinalefa: s’escriuen les dues paraules separadament i
es pronuncien les dues vocals en contacte formant una
sola síl·laba.
no + ho No ho sé pas!
Índex
4. Els emmudiments vocàlics
4.1. L’apostrofació dels pronoms febles
Alguns dels pronoms febles s’apostrofen davant d’un verb que
comenci en vocal o h, i darrere d’un verb que acabi en vocal
(però no darrere els diftongs au, eu, iu):
em + he perdut > M’he perdut.
agafa + em
> Agafa’m fort!
Però el pronom la no s’apostrofa davant de i o u àtones:
la + informarem > La informarem de tot.
També s’apostrofen algunes combinacions de pronoms
febles. En aquest cas, l’apòstrof ha d’anar tan a la dreta
com sigui possible:
se + en > No se’n surt. me + ho > M’ho han dit.
se + el > Se l’emporta? te + els > Te’ls deixo.
Índex
El condicional
Índex
El condicional
Utilitzem el temps condicional per referir-nos a un fet o
una acció futura vista des del passat
El temps condicional també s’utilitza quan volem referir-nos a:
Índex
El condicional
El condicional es conjuga d’acord amb el model a què pertany
cada verb.
Índex
Índex