Transcript unitat 7 tendències més rellevants de la poesia des de la postguerra

UNITAT 7
TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE
LA POESIA DES DE LA POSTGUERRA
FINS A FINALS DELS ANYS 70
INTRODUCCIÓ


En un primer moment, la poesia va seguir les tendències
anteriors a la Guerra Civil: la tradició simbolista i
l'avantguardista.
En ambdós casos es tracta d'una poesia hermètica, que
connecta amb les preocupacions metafísiques i
religioses de l'època, i que se sol qualificar injustament
d'evasió de la realitat, perquè no debades reflecteix
preocupacions que tenen el seu origen en un medi social
i polític que no satisfà les aspiracions humanes.

Trobem la influència de I'existencialisme francés
(Jean
Paul Sartre i Albert
Camus)
i de
l'humanisme cristià en un grup de poetes que
van optar per aquests dos models diferents en la
forma expressiva: simbolisme i avantguardisme:


Poesia simbolista. Es desenvolupa sota la influència de
Carles Riba i dos poetes morts prematurament tot just
acabada la guerra: Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius
Torres. El poder suggeridor de Ia paraula (la metàfora i el
símbol), el rigor formal i l’angoixa vital en són els trets
més característics. Hi destaquen Blai Bonet, Joan
Teixidor, Xavier Casp, Joan Valls i Matilde Llòria.
A més, convé no oblidar Ia tasca d'autors com Josep
Carner (Nabí, 1941) i Agustí Bartra (Màrsias i Adita,1948)
que, des de I'exili, afigen la llunyania i el desarrelament
als temes esmentats.

Nabí (que vol dir 'profeta' en
hebreu bíblic) és l'obra mestra de
Josep Carner. El poema exposa,
en deu cants, la peripècie de Jonàs
quan Jahvé li confia la missió
d'anar a predicar a la ciutat assíria
de Nínive i ell s'hi refusa. Per l'art
suprema de Josep Carner, aquesta
vella faula bíblica, que ensenya la
lliçó amorosa del perdó i la pietat,
es
converteix
en
un
dels
monuments més alts de la literatura
de tots els temps.



Poesia avantguardista. Experimenta amb el llenguatge i la
preséncia dels recursos visuals. Cal destacar-hi Josep Palau i
Fabre i Joan Brossa.
El primer va tindre un paper important en la immediata
postguerra com a organitzador de la vida cultural universitària.
Els seus Poemes de I‘Alquimista (1952) parlen de preocupacions
existencials, la solitud de l’ésser humà i la sensació de
desempararnent.
Joan Brossa va conrear les formes poètiques més clàssiques
juntament amb els elements visuals més atrevits, i un llenguatge
cultíssim al costat de formes més quotidianes i col·loquials. A la
seua obra és present la denúncia social, la sàtira antifraquista i la
reivindicació nacionalista. En destaca El saltamartí (1969),
Poesia rasa (1970) i Poemes visuals (1975).
JOAN BROSSA

A partir dels anys 60, Salvador Espriu i Pere Quart (pseudònim de Joan
Oliver) canvien l'orientació envers el realisme social o l’exposició de la
realitat amb tota la cruesa perquè servisca de denúncia de les injustícia
causades per la dictadura: desigualtats, pobresa, repressions, exili, censura,
etc. Es va caracteritzar per:

a) una actitud profètica del poeta, que assumeix el destí del poble oprimit i
poetitza les seues aspiracions històriques i socials.

b) La descripció de realitats amargues de la guerra i la postguerra.

c) El destinatari és la societat en el seu conjunt i no un grup d’escollits. Per
tant, cal usar un llenguatge directe i comunicatiu, viu i de vegades
col·loquial.


e) Sovint, la poesia esdevé narrativa.
f) Els temes freqüents són la denúncia de les injustícies, la demanda de
llibertat, sobretot d’expressió, la sensació d'exili interior, la reflexió sobre la
funció del poeta i de la poesia.


La senzillesa aparent d'aquesta poesia amaga una
simbologia rica en ressonàncies religioses, que de
vegades representen l’opresió, la censura i la moral
asfixiant, però d’altres, simbolitzen la lluita
col·lectiva, la dignitat de l'ésser humil i el compromís
del poeta amb el Poble.
Entre aquest grup de Poetes destaquen Gabriel
Ferrate, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, a
més dels ja esmentats Pere Quart i Salvador Espriu.
SALVADOR ESPRIU
La Nova Cançó



Amb el mateix esperit que els poetes del realisme social, durant els anys
seixanta es va formar un grup de cantants (Els Setze Jutges) que, influïts
per cantautors francesos com Georges Brassens, Jacques Brel i Georges
Moustaki, van gravar discos, van fer concerts multitudinaris i van ser
perseguits per la censura a causa de la intenció política de les seues
cançons. Aquest grup peoner estava format entre altres, per Raimon, Lluís
Llach, Maria del Mar Bonet, Francesc Pi de la Serra i Joan Manuel Serrat.
Més tard, s'hi van incorporar Ovidi Montllor, Pau Riba, Jaume Sisa, Ramon
Muntaner, Xavier Ribalta, i grups com Al Tall, Els Pavesos, UC i Coses
(cançó popular), i La Trinca (cançó satírica i paròdica)'
Els cantautors van crear cançons de gran qualitat musical i literària, però
també van difondre la nostra poesia clàssica i van donar a conéixer els
autors realistes dels anys seixanta. Així, Raimon posa música a poemes de
Salvador Espriu; Ovidi Montllor, a Vicent Andrés Estellés; i Ramon
Muntaner, a Pere Quart.
Raimon: “Veles e vents”
Al Tall. “El Tio Canya”
Video baixat
MARIA DEL MAR BONET
ANYS SETANTA



Els últims anys del franquisme i la transició estan dominats per
joves poetes que tenen en comú el rebuig del realisme i un
afany d'experimentar amb el llenguatge, concebut com un
instruments d'indagació en la pròpia experiència i intimitat.
La poesia no és només comunicació, sinó sobretot, alquímia,
com deia Josep Palau i Fabre, poeta, que juntament amb carner,
J. V. Foix i Joan Brossa han influït en aquesta generació.
èLa poesia esdevé hermética, formalista i amb ressonàncies
avantguardistes. Entre aquest grup de poetes cal destacar Pere
Gimferrer, M. Mercè Marçal, Josep Piera, Joan Margarit i Andreu
Morell.
DESCRIU LES TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE
LA POESIA EN EL PERÍODE QUE VA DES DE LA
POSTGUERRA FINS ALS FINALS DELS ANYS 70.


Durant el període de postguerra, la poesia esdevindrà el
gènere representatiu de les essències nacionals. L'exili va
ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important,
dinàmica i creativa de la literatura catalana.
És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos
llibres de poemes més importants de la immediata
postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de
Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es
perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme.
Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de
Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i
lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.


Als anys 60, la menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició
d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que
s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat
realisme històric o social i els seus màxims representants seran
Pere Quart, amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador
Espriu, amb la Pell de Brau (1960), sense oblidar autors de renom,
com ara Miquel Martí i Pol, amb obres com La fàbrica (1972). Cal
destacar també Gabriel Ferrater, amb Les dones i els dies i el
tractament novedós dels seus temes: l’erotisme franc i el pas del
temps. No hem d’oblidar els poetes valencians Lluís Alpera o
Vicent Andrés Estellés amb Llibre de meravelles (1971).
En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de
fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de
l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas,
Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep
Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran
l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el
surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de
l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.