Transcript Unitat 3. L`estructura social Institucions i classes socials

Unitat 3.
L’estructura social
Continguts
•
•
•
•
Definició d’estructura social
Estatus i rol
Institucions socials
Grups socials:
– Grups de pertinença i grups de referència
– Comunitat i Associació
– Grups primaris i grups secundaris
• Valors i normes:
– Valors: definició i tipus. Els valors morals
– Les normes. Classificació. Normes morals i normes jurídiques
– La desviació i el control social
Definició d’estructura social
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la paraula
estructura s'usa per referir-nos a la manera com estan
disposades les parts d'una substància o d'un cos. Així,
podem al·ludir a l’estructura d'una roca, a la del cos
humà, a la d'un poema o una novel·la, a la d'un edifici,
etc. És precisament la referència a l'edifici el que porta
Giddens a establir una analogia entre l'estructura social
i la d'un edifici. Aquest sociòleg diu que ens pot ser útil
representar-nos l'estructura de la societat de la mateixa
manera com ens representem l'estructura d'un edifici. Si
les parets, el terra i el sostre -elements d'un edifici- li
donen un aspecte particular, també els elements socials
donen una determinada estructura a la societat.
Definició d’estructura social (2)
Quins són els elements que donen una
determinada estructura a la societat? Es pot
respondre que aquests elements són: el
territori, la població, I'estatus, el rol, els grups,
les institucions, les classes socials, les
comunitats, les organitzacions i les normes
socials. Així, podem definir l'estructura
social com el conjunt de les principals
institucions i els principals grups que
integren la societat.
Definició d’estructura social (3)
La manera com, en una societat concreta, es combinen aquests
elements ens aproxima al coneixement de l'estructura d'aquesta
societat. Una determinada combinació implica la impossibilitat
d'introduir-hi un element nou, ja que, si es fes això, hi podria
haver conseqüències greus per a la societat en el seu conjunt. I
això és així perquè els elements no estan units a l'atzar o
arbitràriament sinó que depenen els uns dels altres.
Que depenguen els uns dels altres no vol dir, però, que sempre
hagen d'estar relacionats de la mateixa manera. És cert que no hi
podem introduir elements nous, però, en canvi, aquests
elements es poden relacionar de manera diferent. El mateix
Giddens ho diu molt explícitament: Les societats humanes s'han
d'entendre com edificis que s'estan reconstruint a cada moment
pels mateixos totxos que els componen.
Definició d’estructura social (4)
Si en una estructura social els elements sempre són els mateixos,
podríem afirmar que l'estructura social coacciona els individus.
Un dels autors que s’ha referit al fet que l'estructura social
constreny l'individu és Durkheim. Aquest autor exposa que
l’estructura social és anterior a l'individu, exterior a ell i limita les
seves activitats. Els exemples que usa són prou clars; diu: Quan
complisc amb les meves obligacions com a germà, marit o ciutadà
i amb els compromisos que he acceptat, complisc amb un seguit
d'obligacions definides per la llei i el costum i que són externes a
mi i a les meves accions. (...) El sistema de signes emprats per
expressar els meus pensaments, el sistema monetari que utilitze
per pagar els meus deutes, els instruments de crèdit de què em
servisc en les meves relacions comercials, les pautes que seguisc
en la meva professió, etc., totes aquestes coses funcionen
independentment de l’ús que jo en faça. (Durkheim, 1982)
Definició d’estructura social (5)
[Matisació: estructura vs. individu i acció social]
De les dues tesis defensades per Durkheim amb relació a
l'estructura social, podríem dir que la primera –la societat és
anterior a l'individu i exterior a ell– és vàlida pel que fa a la
primera part i els següents exemples la verificarien: cap de
nosaltres no ha triat ni la llengua que parla, ni el sistema
monetari que empra, etc., però si bé és cert que l'estructura
social és anterior a l’individu no ho és que siga exterior a ell,
ja que la societat sense individus no és res. La segona tesi –
l’estructura social limita les activitats de l’individu– només és
veritat en certa mesura, perquè limitar no vol dir determinar,
restar llibertat, ja que, per exemple, hom podria decidir i, per
tant, triar de viure sense diners, tot i que això li portaria
nombroses dificultats.
Definició d’estructura social (i 6)
De tot el que hem dit es podria concloure que totes les
persones participen de manera activa en la construcció i
reconstrucció de l'estructura social gràcies a les diferents
activitats diàries. D'ahí que es puga definir l’estructura
social com el conjunt, relativament estable, de les
relacions o accions que es donen entre les
diverses parts. Són parts d'una estructura social, com ja
hem dit, el territori, la població, els grups i subgrups,
l’estatus, el rol, les institucions, les classes socials, les
comunitats, les organitzacions i les normes socials.
D’algunes d'aquestes parts en parlarem tot seguit.
Estatus social
• Si sabem que les persones no viuen aïlladament sinó formant grups en el
si de la societat i afirmem que aquesta no és un conglomerat format a
l’atzar sinó una estructura ordenada, podem anomenar estatus social el
lloc que tota persona social ocupa dins d'aquesta estructura.
• Estatus és la posició que tota persona ocupa quan interactua
socialment amb les altres persones, és a dir, quan s'hi
comunica.
• Així doncs, cada membre del grup ocupa una posició determinada o un
estatus determinat en el si del grup; per exemple, en el grup familiar
existeixen els estatus de mare / pare, muller / marit, fill i filla, germà i
germana, etc. I això és així perquè la manera humana de ser membres
d'una societat determinada consisteix a ocupar un lloc en l'entramat de
l'estructura social.
Estatus social (2)
• Ara bé, com que els individus formen part de molts grups, pot
succeir que una mateixa persona ocupe simultàniament diversos
estatus. Per exemple, una dona pot ocupar el de metgessa, mare,
filla, militant d'un partit polític, etc. Hi ha estatus, però, que són
incompatibles simultàniament, com ara jutge i reu o cirurgià i
pacient a la taula d'operacions.
• De tota manera, per tenir un determinat estatus no n'hi ha prou
que una persona ocupe un lloc, cal també que les altres persones li
reconeguen aquest rang. Per això, l’estatus social depèn no només
del que hom fa, del que hom és o del que hom creu que és, sinó
del que els altres membres de la societat pensen que hom és, la
qual cosa indica que les persones no són creadores del seu propi
estatus, malgrat que tampoc no estan sotmeses passivament al
judici de la societat.
Tipus d’estatus social (3)
Si quan hem parlat d'estatus, hem dit que una persona en pot ocupar de diferents, cal
distingir ara entre els diversos tipus. Així hi ha: estatus adscrits, estatus transferits i
estatus adquirits.
• El primer és la posició imposada a un individu sense la seua col·laboració i el seu
control. Per adscripció se li assigna una posició en funció de característiques i
qualitats personals. Són els estatus de sexe, edat, els de fill, germà, avi i les posicions
derivades de l’aristocràcia hereditària.
•
L’estatus social també pot ser transferit. En aquest cas, l'element voluntari o de
pròpia realització no hi té cap paper. Exemple: Eduard Vlll d'Anglaterra tenia l'estatus
adscrit de primogènit de la família reial i per això va heretar el tron. Quan el seu pare
va morir li va ser transferit l'estatus de rei.
•
L’estatus adquirit depèn de l'esforç que l'individu realitza per tal d'aconseguir-lo. Per
adquisició els individus ocupen un estatus després d'haver demostrat la seva capacitat
o el seu dret a ocupar aquesta posició. Per això es pot dir que té el seu origen en el
procés de la vida col·lectiva i, per tant, deriva de les activitats econòmiques, polítiques
o religioses. Com a exemples tenim: els estatus de marit, muller, professora, líder
sindical, metge, artista, etc. Si seguim amb l'exemple d'Eduard Vlll d'Anglaterra, veiem
que quan va triar de casar-se amb una dona que estimava, va despullar-se de l'estatus
de rei (estatus transferit) i va adquirir-ne un altre, el de Sr. Simpson.
Estatus social i jerarquia (i 4)
• Pel fet que una persona pot ocupar diferents tipus d'estatus,
podem establir que entre ells hi ha una jerarquia. A l'hora
d'establir-la hi intervenen factors objectius i factors
subjectius.
•
•
•
Entre els primers hi ha el control dels mecanismes de poder: si hom és president
d'un consell d'administració se'l valorarà més que no pas si és un administratiu. Es
valora més el líder polític que no pas el militant de base. El mateix passa amb els
líders espirituals i els seus fidels.
S'entén per factors subjectius la manera com la gent avalua una determinada
posició. Són criteris que no tenen relació directa amb el control dels mecanismes
de poder, com ara el color de la pell, l’èxit artístic, el tipus de feina, etc.
El mateix fet de parlar de jerarquia ens porta a referir-nos a l'estatus principal,
aquell que identifica l’individu socialment i el situa en l'estructura social. De què
depèn determinar quin és l’estatus principal? De la forma com cada societat valore
les distintes activitats institucionals. Per exemple, una societat en què es valoren
les relacions de parentiu, donarà més valor a l'estatus familiar, mentre que en una
on es valore més l'èxit econòmic, l'estatus dominant serà el professional.
Rol social
•
Directament relacionat amb el concepte d’estatus hi ha el de rol. Per exemple, cadascun dels
alumnes de primer curs de batxillerat té un estatus i, al mateix temps, desenvolupa el rol
d'estudiant, però els rols no són la gent sinó el conjunt de pautes o normes de
comportament associades a cada estatus.
• Rol és el conjunt de comportaments i actituds que s’esperen d'una
persona, d'acord amb el seu estatus i amb la seva situació social.
•
El rol s'anomena social perquè representa uniformitats de conducta compartides per molta
gent i com que moltes persones realitzen el mateix rol, més o menys de la mateixa manera, el
rol social es pot estudiar científicament. D'aquesta manera podem reconèixer el rol
d'estudiant, professor, advocada, venedor, mare, etc.
•
Podríem dir que el rol social s’assembla al paper que un actor assumeix en el teatre. La
diferència es troba en el fet que l'actor representa un paper fictici, el que li ha tocat, i durant
un temps assumeix la personalitat del personatge, mentre que el paper que nosaltres
representem a través del rol no ho és, de fictici. Aquest paper s'ha aprés en el procés de
socialització, la qual cosa vol dir que s'ha interioritzat en la personalitat social de l’individu,
per la qual cosa no és temporal.
Rol social (2)
•
En el procés de socialització l'individu és, a la vegada, actor i membre dels diferents
grups i, per això, aprèn simultàniament tots els rols socials. Del que acabem de dir,
se'n desprèn que el rol social és creació de
les persones l’han realitzat de manera continuada.
•
la cultura, en la mesura que
Si el rol social és una creació cultural i de cultures n’hi ha moltes, podem inferir que
els rols varien d’acord amb les diverses formes culturals.
•
Tota persona participa de molts grups i en cadascun representa el seu rol. No
inventa la manera com ha de representar-lo, fa el que s'espera que faça. Per tant,
cal que entre el rol que hom executa i allò que els altres esperen que faça hi haja
una coincidència relativa (expectativa
•
de rol).
Tot i que els diferents rols són sempre representats per la mateixa persona i, per
tant, la mateixa personalitat en el si de diferents grups, se suposa que a cada grup
es comporta de manera més o menys diferent, ja que la situació del grup és
diferent i la seva funció també ho és. Per exemple, una persona no es comporta
igual en el si de la seva família que en un partit de futbol o al lloc de treball.
Rol social (3)
•
Ja sabem què és un rol social, però, quin contingut tenen els rols? El contingut del rol són
les pautes de comportament (accions, actituds, deures, privilegis) centrades en una
funció social específica (per exemple, socialitzar) i dirigides a una meta social.
Posant com a exemple l'escola, el contingut del seu rol són totes les accions que
contribueixen al manteniment de la socialització i de la instrucció. En aquest cas seria el
comportament que s'espera que els membres de la institució escolar porten a terme.
•
Així, el nucli dels rols està constituït pel conjunt de drets i deures, tant latents
com manifestos, que hom té dins de la funció que acompleix. Per exemple,
s'espera que el metge actue com a metge, és a dir, que a la consulta no actue com ho faria
amb un amic o amb la seva família. El contingut d'un determinat rol social està relacionat
sempre amb el d'altres rols socials. Així, a l'exemple del metge li podem afegir el del pacient;
en aquesta relació metge / pacient s'espera que l'últim adopte unes determinades actituds i
reaccions en relació amb el primer. De fet, això és el que fem habitualment.
•
A diferència de l'estatus, el rol no s'adquireix; una persona pot aconseguir moltes coses
dins del seu rol però el rol mateix no el pot aconseguir, ja que els rols socials, que funcionen
en una cultura concreta, són producte de l'experiència i la col·laboració de moltes persones al
llarg del temps.
Rol social (4)
Ja sabem que totes les persones han influït en la creació d'aspectes
particulars dels rols, però l'individu entra a acomplir rols ja existents, que ha
d'interioritzar i als quals s'ha d'acomodar. Amb relació a l'acomodació, hi ha
dos tipus de rol:
1. Els rols assignats: els rols ens són donats des de fora, bé
d'una manera automàtica (els rols de filla, àvia, oncle,
edat, sexe, etc.), bé d'una manera deliberada, com quan
s'adopta un infant.
2. Els rols assumits: els rols són adoptats voluntàriament,
com ara el cas de dues persones que, havent decidit casarse, assumeixen el rol de muller o de marit, o el cas de qui
decideix seguir una professió.
Rol social (i 5)
• Pel que fa al valor social que se'ls atribueix, hi ha rols que són molt
apreciats i d'altres menys. Alguns comporten molta responsabilitat,
mentre que d'altres en tenen menys.
• Amb relació als diversos grups en el si dels quals es desenvolupa el rol, hi ha
grans rols i rols subalterns. La persona pot trobar-se en un rol inferior,
superior o igual amb relació a tots els altres rols. Així, en el camp de
l'educació hom pot executar el rol d’estudiant, de professor o professora, de
director o directora, de conserge, etc.
• De la mateixa manera que hi ha un estatus principal, hi ha també un rol
clau, que equival a la funció principal que una persona realitza. Si bé en les
societats industrials el rol clau és l’econòmic o professional, pot succeir que
en una situació concreta o determinada, com ara la de l'esportista o
l’entrenador de futbol, el rol clau siga més el recreatiu que l’econòmic o a
l’inrevés.
Activitats
a. Creus que l'estructura social coacciona els individus? Per què? Procura
exemplificar-ho.
b. Quins són els estatus socials que ocupes en els diferents grups en els quals
et mous? Es tracta d'estatus adscrits, transferits o adquirits? Per qué?
c. Quants estatus pot ocupar una dona? I un home? Compara’ls.
d. Quins són els teus rols? Quan ets amb els teus amics o les teves amigues
desenvolupes el mateix rol que quan ets amb la teva família? Per què?
e. De tots els rols que desenvolupes, quins són assignats i quins assumits?
f. Exemplifica el teu rol com a estudiant de batxillerat. Fixa't en les accions
que realitzes, en les teves actituds, els teus deures, etc.
Text 1
Com es pot veure, el rol o paper social és el lloc que ocupa cada individu a la societat i que es
cataloga objectivament d'una manera diferent segons l’activitat que estigui realitzant. [...] Així un
individu pot ser pare de família, oficinista en el lloc de treball o automobilista. Segons el punt de
referència que es tingui de la família, del treball o del desplaçament, es tindrà una etiqueta diferent,
sense que una n’exclogui l'altra. D'aquesta manera, l’individu realitza al llarg de la seva vida rols
diferents, intercanviables i específics.
Però existeix una altra òptica per catalogar la situació de l’individu a la societat. El rol es pot
considerar des d'una perspectiva objectiva, que té en compte la ubicació de l’individu en la complexa
xarxa de relacions socials. Però també pot adoptar-se un altre punt de vista: el de la valoració que la
societat fa dels diferents rols que desenvolupa l’individu. D’aquesta manera, arribem a la definició
del que els funcionalistes anomenen estatus social.
S'entén per estatus la consideració i el reconeixement social per part de la societat del paper que
representa l'individu. Així, resulta que a la nostra societat es valora molt la figura del metge, la de
l’advocat i la de l'enginyer; en canvi, estan poc reconegudes les tasques dels enterramorts o les dels
escombriaires. Aleshores podem dir que l’estatus d'un metge està més valorat que l’estatus d’un
enterramorts.
Es interessant deixar clara la diferència que hi ha entre el rol i l'estatus. Mentre que el primer fa
referència a una situació objectiva del paper real que desenvolupa un individu en una societat
determinada, el segon comporta una valoració subjectiva de la societat respecte als diferents rols
que es desenvolupen.
BRIONGOS, HERNÁNDEZ, MERCADÉ. SOCIOLOGIA HOY.
Activitats sobre el text 1
1.
2.
3.
4.
5.
Quina diferència estableix el text entre estatus i rol?
D'entre les següents posicions o estatus, digues quins són heretats i quins
adquirits: ser dona, ser filla d'un treballador de la construcció, ser
jugadora de bàsquet, ser estudiant a l'escola oficial d'idiomes, haver
nascut en un poble petit i ser escriptora. Per què?
Per què les tasques dels enterramorts o les dels escombriaires estan tan
poc reconegudes?
Digues quines actuacions o rols esperes de: el metge, el jutge, l'alcalde, el
president de la Generalitat, la directora general d'Ensenyament i el
professorat.
Posa títol al text.
Text 2
D'entre les dotzenes de rols que podem arribar a assumir al llarg de la nostra vida, n'hi ha un que es
veritablement definitori de la nostra identitat i personalitat i que condiciona i determina molts dels
altres que en un moment donat podem interpretar. Segurament, és també el que representem durant
més temps al llarg de la vida. Ens referim al gènere, «home» i «dona»; ser dona o ser home no és una
realitat natural (biològica), sinó un fet social.
[...] D'homes i dones sempre n'hi ha hagut, però és fàcil veure que no sempre ha estat el mateix, ni és
el mateix en diferents societats, ser home i fer d'home o ser dona i fer de dona. [...] La veritat és que
no hi ha gaires fonaments biològics (per no dir cap) que permetin explicar les diferències de
comportament entre homes i dones, per la qual cosa és més plausible que aquestes siguin
fonamentalment culturals; el gènere és també una qüestió d'aprenentatge social.
Per entendre-ho bé hem de fer una distinció entre sexe i gènere: amb el terme sexe ens referim a les
diferències físiques del cos; amb el terme gènere ens referim a les diferències psicològiques, socials i
culturals entre homes i dones.
Hi ha un bon grapat d'estudis força recents que mostren que, des del mateix moment que ens
incorporem al món (ara, amb les ecografies, ho podem fer abans), comencem a ser tractats i
percebuts (recordeu la importància que això té en la formació de la personalitat) de manera diferent,
en funció de si el nostre sexe és masculí o femení.
Ser home i ser dona no és el mateix; no solament se'ns percebrà de manera diferent, sinó que des de
bon començament se'ns socialitzarà en diferents rols, el d'home o el de dona, i se'ns educarà en bona
part de manera diferent per acomplir correctament els rols (les tasques) que l'home i la dona tenen
assignats en cada societat. L'educació sexista és un fet inconscient, d'aquells que es donen per
descomptat. No estem parlant de discriminació, encara que tots dos fets estiguin relacionats.
CARDÚS i ROS (coordinador). LA MIRADA DEL SOCIÒLEG.
Activitats sobre el text 2
1. Què vol dir “ser home” i “fer d'home” i “ser dona” i
“fer de dona”?
2. “Ser home i ser dona no és el mateix”. Justifica-ho
des de la teva vivència personal.
3. Busca exemples que mostren com, des de bon
començament, se socialitza de manera diferent les
dones i els homes.
4. Analitza el rol de la dona a la societat actual.
5. Posa títol al text.
Institucions socials
Les societats, per la seua naturalesa, tenen
institucions que estan reglamentades. Les
presons, les escoles, les esglésies i els
tribunals són organitzacions que no només
existeixen per satisfer l’interès particular
dels seus membres, sinó per perpetuar els
valors tradicionals que es consideren
valuosos.
Lipman i Sharp, Investigació social
Institucions socials (2)
• Els éssers humans, igual que la resta d’animals, tenen
necessitats de supervivència, com ara la reproducció i la
subsistència.
• Però a diferència dels animals, els humans satisfan aquestes
necessitats indirecta i cooperativament mitjançant un seguit
de normes, regles i restriccions que s’expressen
simbòlicament amb el llenguatge. Així, les experiències
acumulades de com hem resolt aquestes necessitats les
podem alhora transmetre.
• Aquest conjunt de pautes de comportament,
recurrents i estables, que tenen com a objectiu
satisfer les necessitats, són anomenades
institucions.
Institucions socials (3)
Altres definicions d’ institució:
 "conjunto de ideas, opiniones y normas de comportamiento propuestas y a menudo impuestas a los
individuos en una sociedad determinada" (Petit, F., 1984:28)
 "... un modo estandarizado de conducta social o un modo estandarizado de co-actividad" (Nadel,
S.F., 1974:123).
 "un conjunto de normas que se aplican en un sistema social, y que definen lo que es legítimo y lo que no
lo es en dicho sistema" (Mendras, H. 1968: 109)
 El concepto de INSTITUCIÓN "implica un acuerdo sobre una serie de valores tradicionales alrededor de
los que se congregan los seres humanos. Esto significa también que esos seres mantienen una definida
relación, ya entre sí, ya con una parte específica de su ambiente natural o artificial. De acuerdo con lo
estatuido por su tradicional propósito o mandato, obedeciendo las normas específicas de su asociación,
trabajando con el equipo material que manipulan, los hombres actúan juntos y así satisfacen algunos de
sus deseos, marcando al mismo tiempo su impronta en el medio circundante". (Malinowski, 1993: 44)
 "La institución es el equivalente en el campo social de lo que es el inconsciente en el campo psíquico. Lo
cual se expresa en otros términos por medio de la fórmula: la institución es el inconsciente político de la
sociedad. (…) La institución censura la palabra social, la expresión de la alienación, la voluntad de cambio".
(Lapassade, G. , 1972: 77)
 "un sistema establecido o reconocido socialmente de normas o pautas de conducta referentes a
determinado aspecto de la vida social". (Radcliffe-Brown, El método de la antropología social, 189)
 "un agregado duradero de conductas humanas, organizado en torno a un propósito o intención o fin
central" (Valdés, 1989:106).
Manllevat de J. Zino Torrazza (2000): La estructura social, Murcia, Universidad Católica San Antonio.
Institucions socials: característiques
• Són exteriors a nosaltres: no les crea cada
persona sinó que són quelcom aliè, que seguirà
existint quan nosaltres ja no hi siguem.
• Són objectives: en no ser creades per nosaltres (no
són subjectives), les vivim com si foren coses, fets
reals (matrimoni, maternitat,...).
• Són coactives: obliguen les persones a comportarse d’una determinada manera.
• Tenen autoritat moral: reprimeixen moralment
les accions desviades.
• Són històriques.
Institucions socials:
universalitat i diversitat
• Hi ha institucions que són universals, en
el sentit d’existir en totes les societats i
tindre els mateixos ingredients (pautes,
rols i relacions).
• Aquestes institucions són: la familiar,
l’educativa, l’econòmica, la política, la
religiosa i la recreativa.
Institucions socials:
universalitat i diversitat
Tot i ser universals i
necessàries, aquestes
institucions es
presenten en formes
diferents en cada
societat (diversitat
cultural).
P.e., entre els nuer de l’Àfrica (Sudan) hi ha el costum pel qual un
home es casa amb la vídua del seu germà i en alguns casos els
infants nascuts d’aquesta unió són considerats fills de l’home mort.
Funcions de les institucions socials
Són positives les institucions que comporten un gran
nivell d’integració i coordinació en els grups, en la
mesura que:
• Simplifiquen el comportament social a la gent, ja que les
maneres de pensar i d’actuar han estat regularitzades per les generacions anteriors
• Proporcionen formes ja preparades de relacions i rols
socials: l’individu ja sap quina conducta ha de tindre davant els altres (rols)
• Actuen com a agents de coordinació i d’estabilitat de
la cultura total, ja que les maneres de pensar i de comportar-se tenen
sentit per a les persones i els proporcionen seguretat
• Tendeixen a regular el comportament, perquè contenen les
exigències sistemàtiques de la societat, reprimint així les conductes desviades
Funcions de les institucions socials (i 2)
Són negatives en la mesura que la cultura no actua en
tots els seus sectors ni per a profit de totes les
persones. Per això les institucions:
• Obstaculitzen el progrés social, ja que es resisteixen al canvi
• Contribueixen a frustrar la personalitat social dels
individus, perquè les persones que es resisteixen al control d’aquestes
institucions es consideren inadaptades i, en alguns casos, s’embranquen
en moviments de reforma o emprenen actes delictius
• Influeixen en la dispersió de la responsabilitat social,
en el sentit de no dur a terme la reforma de formes rutinàries i
perjudicials de comportament, perquè no hi ha ningú que vullga assumir
aquesta responsabilitat
Classes d’institucions socials:
principals i subsidiàries
Segons els criteris d’universalitat, necessitat i importància,
hi ha dues classes:
• Principals: s’anomenen també bàsiques i són aquelles en
les quals participen un gran nombre de persones;
compleixen funcions essencials per a la supervivència del
grup i de l’individu. Tenen una grau elevat d’universalitat.
• Subsidiàries: s’anomenen també secundàries; són
institucions menors. Es refereixen a funcions no
essencials o bé s’agrupen al voltant de les institucions
bàsiques per tal de desenvolupar-les o completar-les.
Tenen una grau molt elevat de variabilitat.
Classes d’institucions socials:
principals i subsidiàries (i 2)
Les institucions principals més importants són:
 La institució familiar
 La institució educativa
 La institució econòmica
 La institució política
 La institució religiosa
 La institució recreativa
Totes aquestes institucions són interdependents
La institució familiar
Té assignades les funcions
de reproducció (regula i
estabilitza les relacions
sexuals i la procreació),
socialització bàsica,
suport social i afectiu, i
econòmica (és la unitat
bàsica de consum i, de
vegades, de producció).
La institució educativa
• També té la funció
de socialització.
• Aquest procés de
socialització pot
tindre lloc
informalment a casa
i formalment a
través de les
organitzacions
docents.
• Les institucions subsidiàries són: els exàmens, les qualificacions,
els deures, els títols, etc.
La institució econòmica
• Vetla per proporcionar els béns materials i de serveis a
la societat. Així, s’encarrega de la producció, la
distribució, el canvi i el consum d’articles.
• Les institucions subsidiàries corresponents són: banca,
crèdit, publicitat, negocis, etc.
La institució política
• Vetla per satisfer la
necessitat
d’administració
general i de l’ordre
públic en el si de la
societat.
• En parlar de la
institució política, cal
fer referència als
conceptes de nació,
d’estat i de govern.
• Són subsidiàries: legislativa, militar, policíaca, relacions
diplomàtiques amb països estrangers, etc.
La institució religiosa
• S’encarrega de
satisfer la
necessitat de
l’ésser humà a
l’hora d’establir
relacions amb la
divinitat i la
salvació de
l’ànima.
• Són subsidiàries: relació entre el clero i els seglars, els
sistemes de pregar (rituals), etc.
La institució recreativa
• Satisfà la necessitat de descans físic i mental, ço és,
amb el temps d’oci.
• Són subsidiàries: jocs, esports, música, pintura,
teatre, etc.
Text 3
Un concepte sociològic prou útil (...) és el concepte d’institució. Hom sol
definir una institució com un complex específic d’accions socials. Així, la
llei, la classe social, el matrimoni o la religió organitzada, són
institucions. Però aquesta definició no ens diu quina relació hi ha entre
la institució i les accions dels individus que hi estan implicats. Arnold
Gehlen, un científic social alemany contemporani, contesta la pregunta
de la següent manera: segons ell, una institució és com un òrgan
regulador, que canalitza les accions humanes de forma tan similar a
com els instints canalitzen la conducta animal. És a dir, que les
institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les
quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu
obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat
considera desitjables. El truc o estratagema consisteix a fer-li veure a
l’individu que aquests canals o pautes són els únics possibles.
P. Berger, Invitació a la Sociologia
Els grups socials
Un grup social pot definir-se com un conjunt de persones unides per
una xarxa de relacions socials.
Característiques dels grups socials:
– Interacció recíproca: les relacions han de ser regulars i els individus han
d’actuar d’acord amb unes normes acceptades perl grup.
– Consciència de grup: els membres es veuen formant un “nosaltres”, ja que
comparteixen una mateixa realitat, perfectament diferenciada dels “altres”.
– Existència d’objectius, valors i activitats compartides: gràcies a aquests
elements compartits, els membres actuen solidàriament i se senten identificats
entre si, comprenen les accions pròpies i les dels altres, i és possible la cohesió del
grup.
– Estabilitat i duració relativa: la interacció estable i duradora permet distingir
un grup d’una reunió accidental de persones.
– Identificació social: cal que, per a existir un grup, els altres el reconeguen com
a tal, ço és, que les persones que interactuen siguen reconegudes com a
“pertanyents al grup”.
Els grups socials (2)
Quins dels següents agrupaments de persones
constitueixen grups socials i quins no (quasigrups)?
Els nascuts l’any 1995, els integrants d’un
destacament militar, els treballadors d’una oficina
bancària, els assistents a un concert de rock, la coral
Schola Cantorum, els lectors de periòdics, els
espectadors d’un partit de futbol, els integrants d’una
penya taurina, els membres d’una congregació
religiosa, la colla d’amics, els que viuen en un mateix
districte municipal, els arquitectes, els estudiants, la
família, un club de fans, un partit polític, els pilots
d’aviació.
El grup de referència (Robert K. Merton)
•
•
•
•
Grup de referència: Es parla de la unitat social (grup alié) amb la qual s'identifica un
individu, que li serveix per definir la seva conducta i avaluar-la, en funció dels criteris
de grup. P.e., els emigrants, els nou-rics, els acabats de graduar. Els grups de
referència compleixen dues funcions bàsiques:
– Funció normativa: Quan algú creu o vol pertànyer a un grup adopta les seues
característiques, des de les creences, opinions i regles, a les pràctiques i la forma
de vestir o pentinar-se: el comportament de l'individu depèn del comportament
del grup.
– Funció de comparació o valorativa: Serveix com a criteri amb el qual jutjar-nos i
avaluar-nos en qualsevol aspecte, tenint una gran repercussió en la formació de
l'autoconcepte.
Grup de pertinença: És la unitat social a la qual realment pertany l'individu.
En el cas que el grup de referència no puga convertir-se en el grup de pertinença (pel color de la
pell, per l’edat, per la seua religió o pel seu estatus) es pot experimentar un sentiment de
privació relativa, o siga, insatisfacció derivada de la discrepància establerta entre el que es té i el
que es creu que s'hauria de tenir. La privació relativa pot fomentar el descontentament social i
empènyer cap a activitats revolucionàries. El cas contrari és la gratificació relativa, que fa sentir
satisfacció cap al sistema.
Existeix també el grup de referència contrari que serveix per establir-hi comparacions.
(Viquipèdia: Psicologia dels grups)
Comunitat i associació
Comunitat és allò antic i societat allò nou. […]
comunitat és la vida en comú (Zusammenleben)
duradora i autèntica; societat és només una vida
en comú passatgera i aparent. Amb això
coincideix el que la comunitat haja de ser entesa
com un organisme viu, i la societat com un
agregat i artefacte mecànic.
Ferdinand TÖNNIES, Gemeinschaft und Gesellschaft
(Comunidat i societat) (1887)
Comunitat i associació (2)
Júlia TORRES CANELA i Ramon ALCOBERRO: Introducció a la Sociologia
Ferdinand Tönnies (1855-1936) fou un sociòleg interessat a estudiar els vincles entre
individus en les organitzacions socials. Els humans viuen en grups que, bàsicament, poden
classificar-se, segons la mena de relacions que s’estableixin entre els seus membres, en dos
tipus que va anomenar: Comunitats (“Hot-Groups” – en alemany “Gemeinschaft”) i
Associacions (“Cold-Groups” – en alemany “Gesellschaft”)
– Una Comunitat és un grup de gent que es relacionen entre ells a partir de
sentiments. Comparteixen emocions, creences, vivències i –sovint– punts de vista
polítics o socials. En les comunitats els individus es coneixen personalment,
participen mútuament de les seves vides privades, etc. Els membres de la
comunitat valoren la seva relació intrínsecament (sovint les relacions provenen de
temps antics, són fins i tot anteriors al naixement dels individus i són valuoses per
a ells). En la comunitat el més important són els sentiments i la confiança. Per això
són grups “hot” (càlids). La família, el petit grup d’amics, el veïnat, la petita
agrupació religiosa, etc. són exemples de comunitats.
– Una Associació és un grup de gent que es relaciona per interès mutu. Els
membres d’una associació valoren la seva relació extrínsecament (pel profit que en
treuen) i es coneixen impersonalment, és a dir, en funció del càrrec que ocupen,
pel que fan i no per qui són. Per això són “cold” (fredes). Un Banc o una empresa
qualsevol són associacions.
Grups primaris i grups secundaris
Charles H. Cooley
Grups primaris
•
•
•
•
•
•
•
•
SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA (Construcció del
jo social)
NOMBRE XICOTET DE MEMBRES
RELACIONS:
–
PERSONALS (FACE TO FACE)
–
DIRECTES
–
ENTRE TOTS (divisió del treball
relativament simple amb poca
diferenciació de rols)
CLIMA AFECTIU (s’està per afecte)
LLIURE EXPRESSIÓ DE PERSONALITAT
(espontaneïtat)
CREENCES I VALORS COMPARTITS
NORMES BASADES EN EL COSTUM I LA
TRADICIÓ
EXEMPLES: família, colla d’amics, el veïnat;
penyes esportives, tribus urbanes,…
Grups secundaris
•
•
•
•
•
•
•
•
SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA (Participació
en institucions)
NOMBRE GRAN DE MEMBRES
RELACIONS:
–
IMPERSONALS
–
INDIRECTES
–
ENTRE ALGUNS (divisió del treball
molt forta amb molts estatus i rols)
CLIMA ASÈPTIC (s’està per interès):
competitiu i anònim
NO HI HA EXPRESSIÓ DE PERSONALITAT
GRAN DIVERSITAT DE PENSAMENT I
D’ACCIÓ
NORMES BASADES EN LLEIS FORMALS
EXEMPLES: empreses, sindicats, partits
polítics,...
Comunitat o grup primari i associació o
grup secundari
• Una societat amb molt sentiment comunitari acostuma a ser
tradicionalista i conservadora, perquè els sentiments mutus
triguen molt a canviar: un exemple típic són els vincles familiars
profunds. Els nens, per exemple, se socialitzen més fàcilment en
societats amb valors tradicionals perquè saben quines són les
normes i això els dóna seguretat emocional.
• En canvi, una societat amb poc sentiment comunitari, és a dir,
amb poca tendència dels individus a trobar-se, a col·laborar en
tasques comunes, amb molta separació de classe, d’ètnia o de
religió, té un important perill de disgregació per pèrdua de la seva
funció integradora. D’ací que el relativisme moral implique un
perill de disgregació de vincles socials. El capitalisme ha tendit al
llarg del segle XX a disgregar els vincles comunitaris perquè
d’aquesta manera resultava més senzill el control social.
Els grups socials: capital social
• S’anomena “capital social” la capacitat d’una societat per a
organitzar empreses comunes a partir de la confiança
generada per les comunitats a les quals un individu pertany
(xarxes socials). El capital social s’expressa, per ex., en el
voluntariat, en l’ajuda desinteressada a vells i a malalts, etc.;
però també té una gran importància en la creació d’empreses i
en l’economia –que es basa en la confiança mútua entre
empresaris, treballadors, proveïdors i consumidors.
• El capital social s’incrementa mitjançant la construcció
d’històries compartides, tradicions, símbols, etc. Com que en
els humans la funció simbòlica és molt important, quants més
símbols compartisc amb algú altre, més fàcil és identificar-m‘hi,
donar o rebre ajuda d’altri, etc.
Text 4: Merton
Els grups de referència són, en principi, quasi innombrables: tots els grups als quals hom
pertany, i aquests són relativament pocs, així com els grups als quals hom no pertany, i
aquest són, naturalment, legió, poden ser punts de referència per emmotllar les actituds
d’una persona, les seves valoracions i la seva conducta. Que els individus actuen dins un
sistemes social de referència subministrat pels grups dels quals forma part és sens dubte
una idea antiga i probablement certa. Si això fos l’únic que interessés la teoria del grup de
referència, aquesta només seria un nom nou per un antic focus d’atenció en sociologia, la
qual es va concentrar sempre en la determinació de la conducta del grup.
Però, a més, hi ha el fet que els individus s’orienten freqüentment cap a grups que no són
el seu per tal de donar forma a la seva conducta i a les seves valoracions. Són els
problemes centrals al voltant d’aquest fet de l’orientació cap als grups als quals no es
pertany els que constitueixen l’interès distintiu de la teoria del grup de referència.
Finalment, la teoria ha de ser generalitzada fins al punt que puga explicar tant les
orientacions cap al grup al qual es pertany com les orientacions cap als grups als quals no
es pertany, però la seva tasca immediata més important és descobrir els processos pels
quals els individus es relacionen amb grups als quals no pertanyen.
En general, doncs, la teoria del grup de referència tracta de sistematitzar els determinants i
les conseqüències dels processos de valoració i d’autoestima en què els individus prenen
els valors o les normes d’altres individus o grups com a sistema comparatiu de referència.
Merton, R.K., Teoria i estructures socials
Activitats text 4
1. Per què els grups de referència són
innombrables?
2. Quins són els teus grups de referència?
3. Quin procés segueixes per relacionar-te amb
grups als quals no pertanys?
4. Quin objetiu persegueixes quan vols entrar a
formar part d’un grup de referència?
Text 5: Salvador Giner
De comunitats i associacions, se’n troben en moltes societats, i a tot arreu topem amb grups intermedis. Ara bé,
com més primitiva és una societat, més prominents són els seus grups primaris. En una societat paleolítica, com
tambén en algunes de les que han subsistit gairebé fins als nostres dies a l’Amazònia o a Austràlia, tribu, societat i
grup primari es confonen totalment. En comparació, en el pol oposat, tenim les civilitzacions, i sobretot la moderna,
l’estructura de la qual és en gran part associativa: són societats basades en el desenvolupament d’organitzacions
impersonals –estats, empreses, entitats financieres, xarxes d’informació- on l’acció social es canalitza sovint segons
el mòduls d’eficiència i racionalització. Sembla, doncs, que es pot percebre un vast procés històric que condueix de
societats essencialment comunitàries a societats en què les associaciones –amb els sistemes de valors i acció social
que aquets impliquen- són les que predominen. Sense declarar en cap cas quin pot ser el futur del procés històric
en relació amb les estructures comunitàries, es pot afirmar que, en els darrers mil·lenis – i de manera prou
irregular- ha anat sorgint un gran nombre de sistemes socials associatius, com les burocràcies, les administracions,
les finances, les fàbriques, els partits polítics. En contrast amb aquests, molts grups basats en els lligams afectius i la
lleialtat mútua –clan, famílies extensas, tribus, comunitats rurals- han perdut la seva antiga importància per la
supervivència i el funcionament de la societat en general. Aixó és especialment cert en el cas de les societats més
tecnificades, però no vol dir que els grups primaris s’hi hagin extingit. Les comunitats que no han expirat en el
procés s’han reajustat o readaptat a la nova situació, per bé que en molts casos les trobem en tensió o conflicte
amb molts aspectes de la societat moderna.
En aquesta, hi sorgeixen també nombroses comunitats noves, encara que la seva natura i el seu origen siguin molt
diferents de les tradicionals. Aquestes comunitats es creen freqüentment sobre la base d’afinitats electives i estils
de vida compartits. Les penyes esportives, els clubs per a tota mena d’activitats, les anomenades “tribus urbanes”,
les sectes, les associacions de veïns i tantes altres agrupacions voluntàries, moltes relativament informals, són, en
essència, comunitàries, i proliferen en l’ambient impersonal, mòbil i multitudinari que caracteriza les societats
modernes.
Salvador Giner, Sociologia.
Activitats text 5
1. Estàs d’acord en el fet que les societats
comunitàries són substituïdes per societats
associatives? Per què?
2. Si “clans, famílies extenses, tribus …han
perdut la seua importància”, com t’expliques
que “els grups primaris no s’hagen extingit”?
3. Posa exemples, diferents als del text, de
comunitats noves.
Valors i normes
VALORS
Precedent del concepte: distinció de Marx entre
valor d’ús i valor de canvi
Marx va considerar que els objectes tenen algunes propietats que els fan valuosos,
però aquest valor només existeix si hi ha unes necessitats humanes que l’objecte
valuós pot cobrir. És el que ell anomena valor d’ús. Així, p.e., si les taronges són
valuoses en la mesura que tenen vitamina C, però no hi hagués ningú que tinguera
necessitat de vitamina C, aleshores les taronges deixarien de tenir valor. Marx va
exposar que, a més a més, els objectes produïts pel treball humà poden tindre un altre
valor, el valor de canvi o valor que adquireix un objecte quan és equiparat amb d’altres
objectes també produïts pel mateix treball.
Què són els valors
• No són objectes sinó qualitats que tenen les
coses
• No són qualitats sensibles (no es poden veure,
ni tocar, ni olorar)
• Només existeixen en relació a l’ésser humà,
que és qui els copsa i qui té la capacitat
d’apreciar o valorar
Tipus de valors
•
•
•
•
•
•
Morals
Econòmics
Socials
Estètics
Religiosos
Mediambientals
Tipus de valors
Poder
Riquesa
Saviesa
Plaer
Bellesa
Igualtat
Pau
Diversió
Salut
Justícia
Equitat
Èxit
Amor i família
Amistat
Prestigi
Aventura
Nació/pàtria
Creença
Comfort
Solidaritat
Font: Àlex Sala, 2006. http://phobos.xtec.cat/asala
Valors morals
• S’apliquen a les relacions entre les persones o
entre les persones i les coses que ens envolten
• Són exclusius dels éssers humans: valorem i
decidim actuar voluntàriament
• Indiquen el que és més convenient, el més bo
i el que cadascú ha de fer en la seua vida
diària: són GUIES de les accions humanes
(orientacions); serveixen com a CRITERI a
l’hora de triar l’acció que més ens convé (la
més valuosa) (preferències)
Les normes
• A través del procés de socialització aprenem a comportar-nos, és a dir,
aprenem i interioritzem un conjunt de PAUTES DE COMPORTAMENT, que són
les que predominen a la nostra societat.
• S’entén per pauta de comportament el que moltes persones repeteixen
constantment. Si moltes persones repeteixen una mateixa pauta de
comportament, aleshores tenim un comportament uniforme i generalitzat,
que serveix de guia i model als nous membres de la societat.
• Si es tracta d’un comportament acceptable, la societat ens empeny a seguirlo i si es tracta d’un de reprovable, la mateixa societat ens empeny a
rebutjar-lo.
• Les pautes de comportament, pel fet de ser regles i de convertir-se en
models que cal seguir, són anomenades normes de conducta.
• El que es pretén a través del procés de socialització és convertir les normes
de conducta en pràctiques habituals, de manera que totes les persones les
complisquen sense haver de reflexionar.
Classificació de les normes
Dos criteris de classificació
• Segons la importància de les normes per al funcionament del grup:
– Costums: normes bàsiques i essencials de la societat, aquelles a
les quals tothom se sent obligat i que, en cas d’incompliment,
comporten una sanció. Habitualment són reforçades per la
ideologia i els valors essencials d’aqueixa societat. Ex.: no
mataràs, no robaràs,...
– Usos: normes més febles, allò que voldríem que tothom fera, i
que per això són voluntàries, no cal que hi haja acord i són tema
d’opinió. Es consideren formes de comportament apropiades,
però no obligatòries: la seua transgressió no comporta sanció.
Ex.: vestir d’etiqueta en actes importants, fer un regal en un
casament, normes de cortesia,...
Classificació de les normes
Dos criteris de classificació
• Segons el grau de formalització:
– Normes formalitzades: són les lleis positives,
anomenades jurídiques, aquelles que s’han
formulat conscientment com a resultat d’una
deliberació racional, que estan escrites en codis
jurídics i que són els estàndards del
comportament (àmbit del Dret).
– Normes no formalitzades: anomenades normes
socials, són normes no escrites, acceptades
inconscientment i que, tot i que no constitueixen
cap sistema regulador de la conducta, tenen un
paper rellevant durant el procés de socialització.
Tant les unes com les altres tenen caràcter coactiu.
Normes morals i normes jurídiques
Moral i moralitat
Dret (legalitat)
S’entén per moralitat els actes
concrets que, en relació a les
normes morals establertes,
poden ser qualificats de
morals. Aquest concepte es
distingeix de moral, perquè
moral fa referència als
principis, als valors i a les
normes que postulen un
comportament determinat.
S’entén per dret “el sistema de
normes que fixen i tutelen una
determinada organització de
les relacions socials i que
tendeixen a evitar-ne la
violació” (GEC)
Normes morals i normes jurídiques
Trets compartits
• Tots dos (moral i dret) regulen les relacions
entre els humans per mitjà de normes.
• Les seues normes són prescriptives; això
significa que obliguen, que són imperatives.
• Les seues normes responen a la necessitat de
cohesió social.
• Tots dos tenen una caràcter històric, en el
sentit que canvien en funció del lloc i del
temps.
Normes morals i normes jurídiques
Trets diferenciadors (1)
Moral
• Les normes morals s’interioritzen,
s’assumeixen: la moral demana una
adhesió voluntària.
• No hi ha un mecanisme extern que
ens obligue a actuar d’una
determinada manera.
• Les normes morals no estan
codificades.
• La moral està present a tots els
àmbits de les relacions humanes i en
totes les formes de comportament.
• La moralitat és independent de
l’Estat: a un mateix estat poden
coexistir diferents sistemes
normatius morals.
Dret
• Podem no estar d’acord amb una
norma jurídica, i fins i tot considerar-la
injusta, però de grat o per força ens
obliga: al dret li és igual que l’adhesió
siga voluntària o forçada.
• Existeix un mecanisme extern
sancionador.
• Les normes jurídiques estan
codificades de manera formal i oficial.
Són lleis positives.
• El dret no regula àmbits humans com
ara l’amistat, l’amor o la solidaritat.
• El dret va lligat a l’aparició de l’Estat:
en un mateix estat no poden coexistir
sistemes jurídics diferents.
Normes morals i normes jurídiques
Trets diferenciadors (2)
En la mesura que els humans acaten
voluntàriament les normes fonamentals de
la convivència, s’amplia l’esfera de la moral
mentre que es redueix l’esfera del dret.
Normes morals i normes jurídiques
Trets diferenciadors (3)
Kant va aclarir molt bé la distinció entre legalitat
i moralitat quan va dir que la legalitat ens
proposa accions “conformes al deure”, per tal
d’evitar les sancions o d’aconseguir un premi,
mentre que la moralitat ens ordena actuar “per
deure”, fent cas del que ens obliga la nostra
pròpia consciència.
Normes morals i normes jurídiques
Trets diferenciadors (4)
Kant es pregunta: quan podem estar segurs que la nostra acció ha estat la
correcta, que hem fet el que calia fer? I respon que ho fem quan actuem per
deure, és a dir, quan deixem al marge qualsevol tipus d’interés. A la
Fonamentació de la metafísica dels costums, ens aclareix què significa actuar
per deure: imaginem-nos un comerciant que ha de decidir el preu dels seus
productes. Quan actua honradament des d’un punt de vista moral, és a dir,
per deure? El comerciant pot variar el preu en funció del tipus de client i no
tractar igual un comprador habitual que un nen o un turista; en aquest cas
actuaria contràriament al deure. També pot ser que el comerciant demane a
tothom el mateix preu per por de perdre la clientela; en aquest cas actuaria
conforme al deure. Tot i que aquesta conducta és legal, es tracta d'una
actitud interessada i moralment reprovable. El comerciant només actuarà
com s'ha d actuar, és a dir, per deure, quan pose el preu que considere que
s’ha de posar, i no per interés, sinó perquè pensa que és el que s'ha de fer i el
que tothom hauria de fer.
Text 6: control normatiu
No s'ha de tenir una idea metafísica de les normes, com si fossin
entitats autosuficients sobreposades a les persones des de fora de
la societat, tot i que quan neixen se les troben fetes i les han
d’acceptar en gran part per sobreviure, i més encara si el que
volen és prosperar. Si les rebutgen, entren en conflicte en la
mesura del seu rebuig, i si aquest té un cert èxit, el resultat és la
imposició de normes noves. Els processos revolucionaris són molt
instructius en aquest terreny. Els revolucionaris rebutgen moltes
normes de la societat, l’estructura política de la qual desitgen
derrocar, però no pas per això deixen de tenir normes pròpies;
més tard imposen les seues sobre les zones més passives de la
col·lectivitat. Així, doncs, la societat es controla a través de les
normes, exercides mitjançant rols i distribuïdes en els diversos
estatus dels individus i dels grups.
Salvador Giner, Sociologia.
Text 7: dret i moral
La funció social de la moral consisteix a regular les accions entre els homes
(entre els individus, i entre l’individu i la comunitat) per tal de contribuir
d‘aquesta manera a mantenir i assegurar un determinat ordre social. És cert que
aquesta funció es compleix també per altres vies més directes i immediates, i
fins i tot amb resultats més efectius, com, per exemple, la via del dret.
Gràcies al dret, les normes del qual compten per tal d'assegurar el seu
compliment, amb el mecanisme coercitiu estatal, s'aconsegueix que els
individus accepten -voluntàriament o involuntàriament- l’ordre social que
s'expressa jurídicament i, d’aquesta manera, queden sotmesos o integrats a
l’estatut social vigent. Però això no es considera suficient. Es persegueix una
integració més profunda i no només la que es manifesta amb una conformitat
exterior. Es busca també que els individus accepten íntimament i lliurement, per
convicció personal, els fins, principis, valors i interessos dominants en una
societat donada. D'aquesta manera, sense recórrer a la força o imposició
coercitiva només quan és necessari, es pretén que els individus accepten
lliurement i conscientment l'ordre social establert. Tal és ta funció que
correspon complir a la moral.
Adolfo Sánchez Vázquez, Etica.
La desviació
La desviació és la transgressió, identificada com
a tal i per tant sancionada, de les normes en
vigor en un sistema social determinat.
• Es pot considerar com un procés mitjançant el qual les
persones “queden fora de control”.
• Els rols proporcionen el criteri per saber si una conducta és
desviada o no.
• Totes les persones són potencialment desviades (en alguna
ocasió incomplim la norma)
• Un cert grau de desviació és positiva: provoca la redefinició de
rols i normes, i també un cert progrés social (adaptació social).
P.e., la consciència de gènere.
Grups desviats socialment problemàtics
– Infractors de la llei (delinqüents)
– Bandes criminals organitzades: tràfec d’armes,
tràfec de material nuclear, tràfec d’immigrants il·legals,
tràfec de dones i nens, tràfec d’òrgans, blanqueig de diners.
– Màfies
Malgrat el seu caràcter desviat, es regeixen per
normes pròpies del grup:
•
•
•
•
Tenen els seus líders
Estan organitzats
Desenvolupen els seus rols
Tenen un estatus en l’estructura social
Tipus de desviació
• Desviació positiva: revolucionaris polítics i
religiosos, reformadors socials, inventors, innovadors
en l’àmbit de les belles arts,...
• Desviació negativa: formes de conducta que
s’allunyen de les que són considerades normals.
Sovint és una desviació hostil i destructora:
delinqüents i criminals.
• Desviació institucionalitzada: mecanisme del
propi sistema que permet integrar conductes que en
principi atemptaven contra ell. P.e., la prostitució.
Opcions davant la desviació
Albert Cohen (Delinquent Boys, 1955) va estudiar
la subcultura de la desviació juvenil dels barris de
les grans ciutats nord-americanes i es va adonar
que els joves de les classes inferiors difícilment
s’adaptaven a les normes de comportament,
establertes per la classe mitjana (com ara
responsabilitat individual, hàbits i aptituds
escolars i econòmiques, disciplina, bons
modals...), i que adoptaven conductes desviades,
provocades per la frustració d’estatus.
Va suggerir que, davant la desviació, la societat pot
presentar les opcions següents:
• Presentar oportunitats legítimes, i.e., oferir ajuts per tal de
controlar o reformar certes conductes. P.e., buscant feines
adequades als exdelinqüents o autoritzar els drogaddictes a la
compra controlada d’estupefaents, etc.
• Eliminar oportunitats legítimes, excloent l’individu de la
societat, separant-lo d’ella.
• Presentar oportunitats il·legítimes, i.e., obrir la porta a la
marginació tal com fan les organitzacions mafioses amb els
exdelinqüents.
• Eliminar oportunitats il·legítimes, frenant la conducta
desviada a través de l’empresonament.
• Presentar solucions preventives com ara l’estructuració de
grups marginals, la inserció a la societat, etc.
Algunes teories sobre la desviació
• Durkheim afirmà que a les societats
modernes, les normes i els valors tradicionals
deixen de guiar la conducta, sense ser
reemplaçats per uns altres. Aquesta situació
en què no hi ha unes normes clares de
comportament en la vida social rep el nom
d’anòmia, i està a la base de les conductes
desviades i delictives. Desviació i delicte són,
per tant, fets socials inevitables i necessaris en
les societats actuals.
• Són inevitables, ja que l’individu no està condicionat
pels valors i normes tradicionals i hi ha més marge
d’elecció per a l’individu. D’aquesta manera, és més
difícil la conformitat i el consens complet.
• Són necessàries per dos funcions:
– La desviació té una funció adaptadora: al introduir
en la societat noves idees i desafiaments,
constitueix una força innovadora i provoca el canvi.
– La desviació afavoreix el manteniment dels límits
entre comportaments bons i dolents. Un fet
delictiu pot suscitat una resposta col·lectiva que
recalca la solidaritat de grup i clarifica les normes
socials (facilita la cohesió social).
Merton modificà el concepte d’anòmia per a donar
cabuda a la tensió a què es veuen exposats els individus
quan les normes acceptades entren en conflicte amb la
realitat social. A la societat nord-americana, i d’altres
industrialitzades, els valors generalment acceptats
posen l’èmfasi en l’èxit material, que se suposa que
s’ateny mitjançant l’autodisciplina i el treball dur. Però
açò no és cert, ja que la majoria dels desafavorits no
gaudeixen de les habituals oportunitats per a
progressar. Per tant, per a Merton, la desviació és una
conseqüència de les desigualtats econòmiques i de
l’absència d’equitat en les oportunitats.
La desviació és una resposta natural dels individus
davant les situacions en què es troben. Identificà cinc
possibles reaccions a la tensió existent entre els valors
socialment acceptats i els pocs mitjans que hi ha per a
aconseguir-los: conformitat, innovació, ritualisme,
renúncia i rebel·lia.
Metes culturals
(valors dominants)
Mitjans institucionals
Conformitat
+
+
Innovació
+
-
Ritualisme
-
+
Renúncia
-
-
Rebel·lia
+-
+-
Maneres d’adaptació
(+): acceptació; (-): rebuig; (+ - ): rebuig valors dominants i substitució per altres nous
• Conformitat: es dóna quan s’accepten tant els valors o metes
culturals com els mitjans que la societat ha instituït per aconseguirles. La immensa majoria de la població es troba en aquesta situació.
• Innovació: es produeix quan s’accepten les metes però no les
normes per a aconseguir-les; llavors es recorre a conductes
desviades però eficaces. És el cas de la màfia i del crim organitzat.
• Ritualisme: consisteix en el rebuig de les metes i en l’observació
fidel i compulsiva de les normes. La desviació consisteix en no
acceptar les metes. P.e., treballar sense perspectives professionals.
• Renúncia: consisteix a rebutjar les metes i les normes d’aquest
enfocament competitiu. Els que renuncien es marginen de la
societat. És el cas dels membres d’una comuna autosuficient,
rodamons, drogodependents,...
• Rebel·lia: també rebutja les metes i les normes, però pretén
implantar una nova organització social, amb un nou sistema de
valors i amb unes normes noves. Els revolucionaris i els membres
de grupos polítics radicals en són un exemple.
• La teoria de l’etiquetatge, lligada a l’interaccionisme simbòlic,
diu que, en estudiar la desviació, el focus d’atenció no ha de
ser la persona desviada ni l’acte que aquesta persona realitza,
sinó l’opinió pública (la societat).
• La desviació no és la qualitat d’un acte realitzat per una
persona, sinó la conseqüència de l’aplicació de les normes i
sancions per alguns en presència d’un transgressor. L’individu
desviat és algú a qui se li ha posat aquesta etiqueta amb èxit;
el comportament desviat és el comportament que les
persones etiqueten d’aquesta manera. (H. Becker, 1969).
• Així doncs, el control social (la societat) és el que condueix a la
desviació. P.e., si algú ha robat una cosa i se l’etiqueta com a
“lladre”, aleshores se’l rebutja i se’l discrimina. Això provoca
que aquesta persona tinga una mala imatge de si mateixa i
aquesta mala imatge la impulsa a buscar contactes amb
d’altres persones de la seua mateixa condició.
Text 8: l’estil punk
Des de l’estiu de 1976, l’estil punk havia arrelat entre els joves proletaris
anglesos, primer en els suburbis de Londres i després en els barris
urbanopopulars d’altres ciutats britàniques. Però els punks no es quedaven a
la perifèria, sinó que feien sentir la seua presència al centre. Els carrers de
King’s Road s’omplien cada cap de setmana d’adolescents amb pantalons
estripats, agulles penjades i els cabells en punta. Més que cap altre estil, els
punks entren pels ulls i creen una màscara tan visible com insòlita: cos-imatge
seran reivindicats com a espais propis, individuals, en els quals es pot ser
conseqüent amb el lliure albir: fes-ho tu mateix (la teua roba, la teua música,
la teua gravació, la teva revista), sigues com vulgues (no com els altres
desitgen que sigues). La norma és la ruptura amb la norma (no confondre amb
l'absència de norma): si alguna cosa no lliga, posa-te-la; si quelcom sona
malament, toca-ho. Simples, lletjos, bruts i grollers inverteixen l’ordre de les
coses i dels valors.
Carles Feixa, De jóvenes, bandas y tribus.
Text 9: la delinqüència
La delincuencia es una de las formas más descollantes de la desviación
social. Es posible que un individuo se aparte de la conformidad general y
que su conducta desviada sea considerada absurda, o meramente peculiar
y excéntrica. Pero muy a menudo tal desviación representa una violación de
las normas o intereses grupales contra la cual se ejerce sanción punitiva.
El acto delictivo de transgresión es el crimen o delito. La única manera de
definirlo es diciendo que es un acto punible en una situación social dada. Es
posible que le ética pueda suministrar un concepto más universal y
atemporal de crimen. Pero en sociología criminal y en criminología, delito
es aquello que castiga un estado, una tribu, una colectividad.
Esto no significa que la sociología conciba el crimen arbitrariamente, sino
en relación con una estructura social y, sobre todo, con una cultura dada
respaldada por el poder. Así, en la Unión Soviética y en China establecer
una empresa privada de índole capitalista era un crimen grave, al que se
imponía la pena capital. (Más tarde dejó de serlo en ambos países).
Esta misma actividad, en Suiza, Chile o en las islas Filipinas -y no digamos en los
llamados paraísos fiscales: las Bahamas, Liechtenstein, Gibraltar- era y es
perfectamente legítima. En unos lugares la prostitución es un delito, en otros una
actividad tal vez no del todo honorable, pero nada delictiva.
No sólo la geografía, sino los cambios históricos reflejan la relatividad del delito.
En muchos países asiáticos ha sido inveterada costumbre dar a los funcionarios
públicos emolumentos privados. La penetración de la moralidad burocrática
occidental ha creado un estado de conciencia de la ilicitud de tal costumbre,
hasta ahora favorablemente sancionada por la tradición, pero con pocos
resultados.
En México, la “mordida”, o soborno rutinario de funcionarios y autoridades, se
aproxima al tipo anterior, pero ha sido siempre condenada -sin demasiado éxitopor los agentes moralizadores: la Iglesia, los partidos revolucionarios, los
intelectuales.
En tales casos las “desviaciones” son desviaciones de una moral proclamada por
grupos que poco pueden hacer contra las costumbres enraizadas en la conciencia
colectiva y respaldadas por la estructura económica.
Salvador Giner, Sociología
El control social
• Les societats en general busquen conservar la seva cohesió i la seva
permanència.
• El concepte control social designa la suma de mecanismes amb els quals
la societat actua sobre l’individu perquè el seu comportament s’adeqüe
a les expectatives i prescripcions socials.
• El sistema de relacions existent entre grups i individus diferents dintre
d’una mateixa societat que serveix per al manteniment de la cohesió, la
satisfacció de les necessitats i la solució dels conflictes socials d’acord
amb determinades normes s’anomena ordre social.
• Per conservar l’ordre social cal disposar de mecanismes eficients de
control social.
• Aquests mecanismes són els valors, les normes (socials i jurídiques) i les
sancions (penalització, càstig).
Conformitat social
De la conducta que se sotmet i/o s’identifica amb les normes
socials se’n diu conformitat social. Per tal que hi haja conformitat
social són necessaris cinc components:
• El grup ha d’estar d’acord amb les finalitats comunes.
• La persona ha de complir amb les normes exigides per la
societat.
• S’ha d’adherir als valors i idees que comporten aquestes
normes.
• Ha de consentir a usar els mitjans legítims per aconseguir les
finalitats proposades.
• Hi ha d’haver divisió adequada del treball social.
Las normas sociales se definen como proposiciones que prescriben a individuos o
grupos el comportamiento adecuado en determinadas situaciones, o bien las
acciones a evitar. Pueden ser clasificadas según diversos criterios, pero el más
habitual dentro de la sociología de la desviación es agruparlas dentro de sistemas
normativos según el grado de la sanción que se aplica al infractor. Con este sistema
obtenemos una clasificación de los comportamientos desviados según su gravedad:
 Normas penales: Son las recogidas en el código penal, que representa el
núcleo duro de cualquier sistema social. Recoge las normas que tutelan los
bienes fundamentales del grupo social —la vida, la propiedad, las instituciones,
etc.—. El incumplimiento de éstas es un delito y convierte al autor en
delincuente. Conlleva el tipo de sanción más grave: la pena.
 Normas jurídicas: Son las normas contenidas en reglamentos u
ordenamientos; su violación es un acto ilícito y conlleva sanciones de tipo
pecuniario o administrativo.
 Normas sociales: Es un amplio grupo de normas socialmente reconocidas,
como la moda, la tradición, los usos y costumbres, etc. Su incumplimiento no
implica una sanción institucionalizada, aunque sí algún tipo de recriminación o
reproche social.
 Moral individual: Son las normas autoimpuestas del tipo no comeré nunca
en un McDonald's. Incumplirlas tiene escasa relevancia social, pero puede ser
calificado como hipocresía.
http://es.wikipedia.org/wiki/Sociolog%C3%ADa_de_la_desviaci%C3%B3n
Mecanismes de control
Nivells de
control social
Fonts de la reacció
social
Agents de control
Sancions i mecanismes
de control
Interns:
autocontrol
Procés de
socialització per
mitjà del qual l’ego
forma part de les
institucions
L’ego mateix, que
examina les
conseqüències
- positius: satisfacció,
autocomplaença
- negatius: sentiment
de culpa, vergonya i
dubte
Externs:
controls
informals
Grups primaris
Altres significatius que
interactuen amb l’ego i
per als quals el
comportament de l’ego
és important: família,
amics, escola, companys
- positius: amor,
amistat, un somriure,
una felicitació
- negatius:
desaprovació, ridícul,
ostracisme
Agents legalment
autoritzats: el parlament
(lleis), la policia, la
judicatura, el sistema
penitenciari
- positius:
reconeixement públic
- negatius: multa, presó,
tortura, suïcidi,
tractament mèdic
Externs:
Institucions
controls formals legitimades per la
societat
Un exemple de control: l’educació
• Durkheim defineix l’educació com “l’acció
exercida per les generacions adultes sobre les
generacions encara no madures per a la vida
social. El seu objectiu és despertar i
desenvolupar en el nen aquelles actituds
físiques, intel·lectuals i morals que li exigeix la
societat, en general, i el medi social al qual
està especialment destinat”.
• En els societats més simples l’educació no és
una activitat realitzada per una persona
especialitzada, un agent educador concret,
sinó per la família, el grup de parentiu i la
societat en generals, a través de la participació
en la vida quotidiana. Tots els infants, sense
distinció, van aprenent una manera de viure i
un conjunt de coneixements immutables a
mesura que van realitzant rutinàriament les
diverses tasques.
• Per contra, a les societats més desenvolupades, la tasca educativa
la realitza un cos especial, el dels ensenyants, i s’estableix una
diferenciació dins del sistema educatiu en funció de l’estructura
social, la qual cosa comporta un tipus d’instrucció per a les classes
benestants diferenciada del destinat a les classes inferiors.
Aquesta diferenciació té per objectiu preparar l’infant per tal que
desenvolupe un paper en el grup social que li correspon en la
jerarquia social.
• A partir del segle XIX, va començar a universalitzar-se l’educació
primària, per la qual cosa l’índex d’analfabetisme va decréixer.
• És al segle XX quan a l’educació se li atorguen dos objectius: el de
socialitzar i el de procurar que totes les persones, siga quin siga el
seu origen, puguen desenvolupar les pròpies aptituds i
capacitats.
• La sociologia ha formulat diverses teories sobre l’escolarització
obligatòria i sobre la seua influència en relació amb la desigualtat.
Pierre Bourdieu i Jean-Claude Passeron consideren
que l’escola té un paper actiu en la perpetuació de les
desigualtats socials (el que ells denominen reproducció
cultural), en la mesura que el sistema escolar ensenya i
propaga la cultura de les classes dominants. Aquesta
cultura entra en conflicte amb la de les classes inferiors
i, per això, qualsevol activitat pedagògica suposa un
handicap per a l’alumnat procedent de classes inferiors,
mentre que és superada amb èxit per l’alumnat de les
classes superiors. Aquest èxit és, a més, reforçat per la
pròpia escola en la mesura que dóna seguretat a
aquests infants.
http://youtu.be/cJ4ru3tOEFM
• Basil Bernstein, basant-se en les formes d’utilització del
llenguatge, afirma que els infants procedents de la classe
treballadora tenen dificultats per adequar-se a les exigències
de l’escola perquè utilitzen un codi restringit, una forma de
parlar que conté molts supòsits sense explicitar, un discurs
que se centra més en les experiències pràctiques que en la
discussió d’idees abstractes i, sobretot, un discurs que està
orientat a les normes del grup però sense explicar per què hi
ha aquestes normes i no unes altres.
• En canvi, l’alumnat procedent de les classes més privilegiades
accepta millor les exigències de l’educació, pel fet que el seu
és un codi elaborat. El codi elaborat està menys lligat a
contextos particulars, és més generalitzable i facilita millor el
procés d’abstracció i d’aprenentatge.
• Ivan Illich afirma que l’escola s’ha convertit en una
organització que té com a objectiu custodiar els
infants fins a la incorporació al món del treball.
Mentre realitza aquesta funció, l’escola ensenya els
valors dominants i facilita l’adquisició de
coneixements socialment acceptats; però, per
damunt de tot, el que es fa a l’escola és escoltar el
monòleg del professorat, sotmetre’s a unes normes
de disciplina i a un horari rígid. En definitiva,
transmetre el que Illich anomena currículum ocult,
que no és res més que ensenyar als estudiants que el
que els cal és “saber quin és el seu lloc i mantenirs´hi”.
• Paul Willis va realitzar un treball de camp amb
l’alumnat d’una escola de Birmingham, tenint com a
referència la teoria anomenada cultura de la
resistència. Segons això, va constatar que un sector
de l’alumnat tenia molta clares quines eren les
relacions d’autoritat; però, en lloc de col·laborar amb
el professorat i reeixir en la tasca educativa,
acostumava a oposar-s’hi i a lluitar contra el sistema.
Aquestes persones desitjaven allunyar-se de l’escola i
incorporar-se al món del treball, tot i saber que
l’àmbit laboral es regeix si fa no fa per les mateixes
normes que l’àmbit escolar.
• En conclusió, i citant a Giddens, es
pot dir que malgrat que l’educació
s’haja orientat cap al
desenvolupament de les capacitats i
aptituds dels individus, sembla clar
que “tendeix a expressar i reafirmar
desigualtats ja existents en una
menura molt més elevada del que
contriubueix a canviar-les”.
Activitats
Digues si les afirmacions següents són vertaderes o falses:
a.
El control social no pressiona ni reprimeix els individus.
b. El control social és un control extern.
c.
El codi penal és un control informal.
d. Els agents de control són: els altres significatius, nosaltres mateixos i els agents
legalment constituïts.
e.
La presó és una sanció negativa.
f.
La desaprovació i el ridícul són controls formals.
g.
Hi ha sancions positives i negatives.
h. L’educació és una forma de control social.
i.
L’educació perpetua les desigualtats socials.
j.
Totes les normes socials van acompanyades de sancions.
k.
Els mecanismes informals de control s’accepten de manera inconscient.
l.
Els premis i les recompenses són sancions positives.
m. L’escola reprodueix la cultura dominant.
n. L’autocontrol produeix satisfacció i autocomplaença.
o. Hom aprèn a autocontrolar-se gràcies al procés de socialització.
Referències bibliogràfiques
• A. M. Baiges – I. de Puig, Sociologia. Barcelona,
Castellnou, 2008
• Júlia TORRES CANELA i Ramon ALCOBERRO:
Introducció a la Sociologia (web, pdf)
• Daniel ALVARO: “Los conceptos de comunidad y
sociedad en Tönnies” (Papeles del CEIC 52, marzo
2010)
• A. GIDDENS: Sociología. Cap.8: Delito y desviación.