File - Mestresergi. 4t de Primària
Download
Report
Transcript File - Mestresergi. 4t de Primària
LES NORMES
D’ACCENTUACIÓ
LES SÍL·LABES, SÍL·LABA TÒNICA, LES PARAULES
AGUDES, PLANES I ESDRUÍXOLES.
Sergio Arnau
Mestresergi.weebly.com
LA SÍL·LABA
La síl.laba és cadascun dels colps de veu
que fem quan diem una paraula.
En general una paraula té tantes síl.labes
com vocals: ca-sa, ca-di-ra.
•
•
•
•
1 síl·laba = monosíl·laba
2 síl·labes = bisíl·laba
3 síl·labes = trisíl·laba
+3 síl·labes = polisíl·laba
ATENCIÓ!
Si dins d’una paraula trobem dues
vocals de costat, cal veure si formen
part de la mateixa síl·laba o de síl·labes
diferents.
Més endavant estudiarem quan dues o
més vocals formen part de la mateixa
síl·laba, o es separen.
LA SÍL·LABA TÒNICA
De totes les síl·labes d’una paraula,
només una és la que té el to de veu
més alt o fort. Eixa és la síl·laba
tònica.
Només la vocal de la síl·laba tònica
pot dur accent gràfic.
Exemples de síl·laba tònica:
Or-di-na-dor
te-lè-fon
Xo-co-la-ta
fà-bri-ca
L’ACCENT GRÀFIC
Hi ha dos tipus d’accent gràfic:
• Obert (`)
• Tancat (´)
Només les vocals poden portar
accent gràfic. En les lletres E i la
O pot ser obert o tancat:
ACCENTUACIÓ
Les paraules poden ser:
• Agudes, si la síl·laba tònica és l’última.
cla-tell
ge-noll
a-mics
• Planes, si la síl·laba tònica és la
penúltima.
col-ze
es-pat-lla
pes-ta-nya
• Esdrúixoles, si la síl·laba tònica és
l’antepenúltima.
llà-gri-ma
fà-bri-ca
tò-ni-ca
NORMES D’ACCENTUACIÓ
(No sempre posem accent gràfic a la síl·laba tònica)
Accentuem les paraules agudes
quan acaben en: vocal, vocal+s,
–en o –in.
ma-tí
pa-ra-dís
de-pèn
ma-ga-zín
NO s’accentuen si acaben en
qualsevol altra lletra.
a-mic
ma-ti-ner
Accentuem les paraules
planes si NO acaben en:
vocal, vocal+s,
–en o –in.
plà-tan
cèr-col
ú-nic
No s’accentuen si acaben en:
vocal, vocal+s, –en o –in.
xo-co-la-ta
Sempre accentuem les
paraules esdrúixoles:
fí-si-ca
dè-ri-a
his-tò-ri-a
AMPLIACIÓ
D’INFORMACIÓ
A partir del tercer cicle de
primària
L’ACCENT GRÀFIC DE LA E
En general tant siguin agudes, planes o
esdrúixoles l’accent és sempre obert: è
Excepcions més usuals:
De paraules esdrúixoles: església, llémena.
De paraules planes: cérvol, préssec, feréstec, ésser,
néixer, créixer, prémer, esprémer, témer, érem, éreu.
De les agudes: clixé, consomé, jaqué, peroné, ximpanzé,
rebé, també, abecé, després, només i les que fan el plural
en –essos com congrés (congressos), ingrés (ingressos),
exprés, succés... (llevat de xerès, interès i espès).
Les terminacions verbals, exemple: vindré, tinguéssiu...
(llevat de reté (retenir), manté (mantenir), encén
(encendre), entén (entendre), estén (entendre), estén
(estendre), i pretén (pretendre).
L’ACCENT GRÀFIC DE LA O
Si la paraula és esdrúixola l’accent serà obert: ò
Si la paraula és plana, l’accent també serà obert:
ò
Si la paraula és aguda, l’accent serà tancat: ó
Excepcions més usuals:
De les esdrúixoles: fórmula, pólvora,
tómbola, tórtora.
De les planes: estómac, furóncol, córrer (i
derivats).
De les agudes: arròs, espòs, repòs, talòs,
terròs, això, allò, però...
Compostes amb monosíl·labs: rebò, retrò,
reclòs, capgròs, semitò, ressò, debò...
Va bé recordar algunes sèries en que els
mots s'accentuen sempre de la
mateixa manera:
Formes verbals: veuré, llegiré, serraré...;
vingué, begué, digué; entretingués,
marxés, veiés, calqués...
Numerals: sisè, desè, vintè, quarantè…
Gentilicis: francès, portuguès, aranès…
Adjectius derivats: verdós, plujós,
relliscós…
Mots derivats acabats en -ència:
abstinència, eficiència, dissidència...
Substantius derivats: afecció, estimació,
impressió, informació...
L’ACCENT DIACRÍTIC
L’accent diacrític serveix per
distingir dues paraules que
s’escriuen igual, però tenen
un significat diferent.
BÉ/BÉNS (patrimoni o adverbi)
BE/BENS (mamífer)
BÓTA/BÓTES (recipient)
BOTA/BOTES (calçat o verb BOTAR)
DÉU (divinitat)
DEU (cardinal o verb DEURE)
DÓNA/DÓNES (verb DONAR)
DONA/DONES (persona)
ÉS/SÓN (verb ESSER)
ES/SON (pronom, possessiu o ganes de
dormir)
FÉU (passat verb FER)
FEU (present verb FER)
MÀ (extremitat)
MA (possessiu)
MÉS (adverbi)
MES (conjunció o trenta dies)
MÈU (d’un moix)
MEU (possessiu)
MÒLT (verb MOLDRE)
MOLT (quantitat)
MÓN (planeta)
MON (possessiu)
NÉT/-A/-S/-ES (parentesc
NET/-A/-S/-ES (absent de brutor)
ÓS (mamífer)
OS (del cos)
PÈL (vellositat)
PEL (per+el)
QUÈ (interrogatiu i darrere
prepos.)
QUE (altres casos)
SÉ (verb SABER)
SE (pronom)
SÍ (afirmació)
SI (condició, nota musical o pronom)
SÒL (solar, terra)
SOL (la resta de significats)
TÉ (verb TENIR)
TE (la resta de significats)
ÚS (verb USAR)
US (pronom)
VÉNS/VÉNEN (verb VENIR)
VENS/VENEN (verb VENDRE)
VÓS (tractament personal)
VOS (pronom feble)
Recorda!
L'accent diacrític es conserva en els
compostos:
déu: adéu, pregadéu...
féu: desféu, reféu...
mòlta: remòlta...
món: rodamón...
nét: besnét, renét...
pèl: contrapèl, repèl...
sòl: subsòl...
ELS DIFTONGS
Quan pronunciem dues vocals en una mateixa
síl·laba diem que formen un diftong.
- vocal forta (a,e,o) i una feble (i,u)
- dues vocals febles
Diftong decreixent
• La última vocal del
diftong és una vocal
feble.
ai, ei, ii, oi, ui, au,
eu, iu, ou, uu
Diftong creixent
• La vocal feble és la
primera.
gua, güe, güi, guo
qua, qüe, qüi, quo
Quan la i i la u es troben a
principi de mot seguides d’una
vocal, o bé entre vocals, també
formen diftong creixent amb la
vocal del seu darrere.
• A principi de mot: io-ga, hie-na,
ian-qui
• En posició intervocàlica: de-ia, seuen, ca-ca-uet.
HIAT
La i i la u situades entre una
consonant i una vocal forta NO
formen diftong, sinó HIAT, i per tant
es compten les síl·labes separades.
Ex.: ci-èn-ci-a, cu-a
Formen hiat les combinacions de
dues vocals fortes (ea, ae, ao,
oa, eo, oe), com per exemple: ide-a i ne-ó.
També en formen la i i la u
seguides de vocal, quan van
precedides d’una consonant que
no sigui la q ni la g, com ara:
can-vi-ar, nu-a o llu-ent.
ELS DÍGRAFS
Quan hem de partir paraules a
final de línia, hem de fixar-nos en
els dígrafs. Hi ha dígrafs que se
separen i d’altres que no.
Dígrafs que se
separen
rr rs
ss sc
l·l tg tx
ix tj tz
Dígrafs que no se
separen
ny
ll
qu
gu
ALTRES NORMES
D’ACCENTUACIÓ
NO s’accentuen les agudes si acaben
en i o u que forma part d’un diftong:
re-mei
a-vui
ba-bau
S’accentuen les planes si acaben en i
o u que forma part d’un diftong:
portàveu
servíssiu