Transcript Ars Amandi

Ars Amandi
Ovidi
resum
L'Ars Amatoria («L'art d'estimar») és un poema
escrit per l'escriptor llatí Ovidi. És un llibre didàctic
que pretén ensenyar l'art de seduir i la manera de
comportar-se en la vida de parella. Té un to molt
humorístic i irònic, com també alguns passatges
on critica la societat del seu temps (la romana del
segle I). En l'època que fou publicada fou
considerada amoral per la classe dirigent, però no
per la classe popular, ja que l'Ars Amatoria va tenir
un gran èxit de públic. L'obra està distribuïda en
tres llibres, els dos primers van destinats als
homes, i el darrer a les dones.
Llibre primer
Aquest primer llibre comença amb una definició del concepte d'art,
basada en la pròpia experiència de l'autor. Seguidament Ovidi
afirma que la mateixa Venus, deessa de l'amor l'ha proclamat
«mestre del tendre amor». Seguidament l'autor ens explica on
trobar les dones, és a dir, els millors llocs per anar de "cacera": el
teatre, el circ, el fòrum, etc. Tot seguit, entrem a la part central del
llibre, on se'ns mostra com s'ha de seduir una dona. Primer es
recomana confiança a l'home, ja que totes les dones són
aconseguibles, i demostra això posant els exemples mítics de
passió femenina de Biblis i Caune, Mirra i el seu pare i Pasífae i el
toro. Ara només resta aplicar la millor tècnica per a seduir una
dona, guanyar-se la complicitat de la seva esclava. Segueix donant
consells per a la seducció, com ara que l'eloqüència també es molt
útil, que als homes els escau una bellesa descurada (posa els
exemples de Bacus i Ariadna), que a les dones els agrada ser
forçades (exemple de la violació de Deidamia per Aquil·les), i que
l'home sempre ha de ser el que porti la iniciativa.
Llibre segon
A continuació ens explica com mantenir l'amor de la dona
seduïda, per aquest motiu convoca la deessa Venus, el seu
fill Cupido i la musa Erato, i ens explica, quan parla de les
ales de l'amor, l'episodi de Dèdal i Ícar. Un dels primers
consells que dona es que cal cultivar l'esperit, ja que la
bellesa física es efímera, i continua dient que ell dona
consells per als pobres, que no per als rics, ja que aquests
ho tenen molt fàcil perquè poden oferir regals. Seguidament
Ovidi ens enumera les qualitats que ha de presentar l'home.
L'última part d'aquest segon llibre la dedica a donar consells,
cal guanyar-se la confiança dels criats, cal lloar els encants i
els vestits de l'estimada, cal fingir preocupació quan aquesta
estigui malalta, si es produeix una ruptura el millor remei es
la unió sexual, cal ser resignat i tolerant amb les infidelitats
(aquí posa l'exemple de Vulcà amb Venus i Mart), cal
dissimular els seus defectes, etc. Acaba el llibre auto
proclamant-se mestre d'amor.
Llibre tercer
Aquest últim llibre comença amb una reflexió sobre la conveniència
d'instruir les dones en l'art de l'amor. Tot seguit alaba les dones, ja
que el seu amor és més ferm i durador que els dels homes (per
demostrar-ho, posa l'exemple d'Ariadna, Filis i Dido). Després dona
uns consells sobre l'aparença externa: pentinats, vestits,
dissimulació dels defectes, etc. I sobre petites arts que aquestes
han de dominar com són riure, plorar, parlar, ballar, etc.
També, com al llibre I, enumera els llocs on anar de cacera, que
són els mateixos que per als homes. També aconsella les dones
tenir estil a l'hora d'escriure cartes, tenir bon caràcter i no ser gaire
avaricioses a l'hora d'exigir regals (sobretot als poetes) i comenta
que pot ser útil fingir que hi ha un rival i donar, de tant en tant,
alguna negativa.
Ja per acabar, l'autor ens adverteix del perill de la gelosia,
exemplificant-ho amb el mite de Cèfal i Procris. Com a punt i final,
Ovidi demana a les dones que també el reconeguin com a mestre
en l'art de l'amor.
Biografia
Publius Ovidius Naso (Sulmona al país dels pelignes, el 20 de
març del 43 aC - Tomis, actual Constanta, l'any 17), conegut en el món
catalanoparlant com P. Ovidi Nasó,[1] fou un poeta romà que va escriure
sobre temes d'amor,dones abandonades i transformacions mitològiques.
Se'l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per
excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el
més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el
final de l'Edat Antiga i l'Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en
l'art i literatura d'Europa durant molts segles.
Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la
seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan
en trimetres iàmbics i en anapests, respectivament, i les seves
grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de
l'Eneida de Virgili i l'èpica d'Homer. Ovidi ofereix una èpica diferent a la dels
seus predecessors, una història cronològica del cosmos des de la creació
fins al seu propi dia, incorporant-hi molts mites i llegendes sobre
transformacions sobrenaturals pròpies de les tradicions grega i romana.
Vida
Ovidi va néixer a Sulmo (actual Sulmona), en una vall apenina a l'est de Roma, fill
d'una família d'equites important, el 20 de març del 43 a. C., un any significatiu en la
política romana.[a] Va ser educat en retòrica sota els professorsAureli Fusc i Marc
Porci Latró juntament amb el seu germà, qui era excel·lent en oratòria.[2] El seu pare
el va fer estudiar retòrica per poder estudiar llei. Després de la mort del seu germà Luci
quan tenia 20 anys, Ovidi va renunciar a fer llei i va començar a viatjar a Atenes, on va
aprendre el grec, Àsia Menor, i Sicília.[3] Va tenir càrrecs públics menors, com per
exemple tresviri capitales[4] i decemviri stlitibus iudicandis,[5] però ho va rebutjar per
ser poeta, decisió que segurament el seu pare va desaprovar.[6] La seva primera
recitació ha sigut datada pels volts del 25 d. C., quan tenia 18 anys.[7]
El pare li va buscar una esposa però la unió fou de curta durada i se'n va divorciar; una
segona esposa, també escollida pel pare, va seguir el mateix camí; va tenir una amant,
molt probablement de la família imperial, de la que segurament parla a les poesies i
que s'ha dit que podria ser Júlia (filla d'August), cosa bastant improbable ja que
aquesta estava desterrada des de l'any 2 aC i l'afer es devia destapar cap a l'any 8;
després del seu afer es va casar amb una tercera dona, aquesta vegada elegida per ell
mateix, de la família Fàbia; havia tingut una filla, i un altra filla, Peril·la va néixer del
seu tercer matrimoni (Peril·la es va casar dues vegades i va tenir un fill de cada marit).
Cont. vida
August va exiliar Ovidi l'any 8 d.C. a Tomis, a la costa del Mar Negre, per
raons que ens són desconegudes. Ovidi mateix va escriure que va ser a
causa d'un error i un carmen. L'error en sí és incert. Ovidi podria haver
tingut un afer amb una dona de la família d'August, o podria haver ocultat
informació d'un afer tal. El carmen, tanmateix, és molt probablement l'Ars
Amatoria, un poema didàctic que oferia consells amorosos als homes i
dones romans, i que portava uns quants anys en circulació.
Va ser durant aquest exili quan Ovidi va escriure dues col·leccions més de
poemes, les Tristia i les Epistulae ex Ponto, que il·lustren la tristesa i
desolació lluny de Roma. Tot i que era amical amb els nadius de Tomis,
encara s’en recordava de Roma i de la seva estimada tercera esposa. Molts
dels poemes estan dirigits a ella, però també a August, a qui
anomena Cèsar i a vegades Déu, a vegades a ell mateix, i a vegades feia
cartes als poemes mateixos, cosa que expressa la seva profunda solitud.
Els famosos dos primers versos de les Tristia demostren la misèria del
poeta des del començament:
Parve -- nec invideo -- sine me, liber, ibis in urbem:
ei mihi, quod domino non licet ire tuo!
Petit llibre -- i no et retindré -- aniràs a la ciutat sense mi:
Ai las per mi, perquè al teu mestre no li és permès anar-hi!
Ovidi va morir a Tomis després de quasi deu anys d'exili.
Obra
Obres existents i habitualment considerades autèntiques, amb les dates aproximades de
publicació
(10 aC) Amores ('Els Amors'), 5 llibres, sobre "Corinna", anti-matrimoni (revisat en 3 llibres al voltant
de l'any 1)
(5 aC) Heroides ('Les Heròides'), o Epistulae Heroidum ('Cartes de les Heroïnes'), 21 cartes (les
cartes de la 16 a la 21 van ser composades entre l'any 4 i el 8)
(5 aC) Remedium Amoris ('El remei de l'amor'), 1 llibre
(5 ac) Medicamina Faciei Femineae ('Els cosmètics facials femenins' o 'L'art de la bellesa'), en
queden 100 versos
(2 aC) Ars Amatoria ('L'art d'estimar'), 3 llibres (el tercer dels quals escrit una mica més tard)
(8) Les Metamorfosis o Metamorphoseon Libri XV, en 15 llibres
(9) Ibis, un únic poema
(10) Tristia o Tristieum libri V, 5 llibres
(10) Epistolarum ex Ponto Libri IV ('Cartes des del Pont'), 4 llibres
(12) Fasti ('Festes'), 6 llibres que tracten els sis primers mesos de l'any i ofereixen informació única
sobre el calendari romà
Obres perdudes o considerades falses
Medea, una tragèdia perduda sobre Medea.
un poema en gètic, la llengua de la Dàcia on n'Ovidi estava exiliat, que no es parla en l'actualitat (i
possiblement fictícia)
Nux ('El Noguer')
Consolatio ad Liviam Augustam ('Consolació a Lívia Augusta')
Haleutica o Haleuticon ('Sobre la pesca') - se sospita que fos fals, un poema que alguns han
identificat amb l'altrament perdut últim poema del mateix nom escrit per n'Ovidi.
Llegat
El llegat d'Ovidi ha estat intens, especialment a partir del Renaixement, amb la
revalorització dels temes clàssics i la literatura amorosa (abans es condemnaven
algunes de les seves obres per la noció de pecat medieval, que veia reprovable un
amor carnal deslligat de Déu). Potser l'episodi d'Apol·lo i Dafne de Les
Metamorfosis ha estat un dels que més repecursions ha tingut, tant en literatura com
en les arts plàstiques.
Algunes de les obres i autors que mostren clares influències d'Ovidi són:
la poesia de Modoin, de la cort carolíngia
Roman de la Rose
Dante
l'obra de Petrarca i els seus succesors
Sandro Botticelli
William Shakespeare
Thomas Edwards
La fábula de Polifemo i Galatea, de Luis de Góngora y Argote
Gian Lorenzo Bernini
Apollo et Hyacinthus de Wolfgang Amadeus Mozart
Les Metamorfosis de Benjamin Britten
Les lletres de Bob Dylan
Orphée, pel·lícula de Jean Cocteau