Transcript d`Apol·lo i Dafne. - MG25 Història de l`Art

Apol·lo i Dafne
BERNINI
APOL·LO I DAFNE
Autor: Gian Lorenzo Bernini (1598 – 1680)
Cronologia: 1622 -1625
Estil: Barroc
Tècnica: talla
Material: marbre
Tipus: escultura externa
Cromatisme: monocromia
Dimensions: 2,34 m (alt)
Localització actual: Galeria Borghese, Roma
Tema: mite d’Apol·lo i Dafne
FITXA
TÈCNICA
L’artista copsà amb aquesta escultura
l’instant en què Dafne perseguida per
Apol·lo, es convertia en llorer com a única
manera de fugir del déu. Les corbes que
descriuen els cossos, més gràcils i menys
voluminosos que els de Miquel Àngel,
acaben confluint a la base, on la nimfa
comença a metamorfosar-se en arbre. El
déu cobreix la part del seu cos amb una
túnica i la nimfa dissimula la seva nuesa
darrera l’explosió del llorer en què s’està
transformant.
La base de marbre que sustenta les dues
figures s’alça considerablement en el punt
on se situa Dafne; això permet accentuar la
sensació d’arqueig del cos s’ella, resultat de
la immobilització sobtada provocada per la
transformació en arbre, i, al mateix temps,
fa possible situar els caps d’ambdós
personatges aproximadament a la mateixa
alçada sense fer més gran la figura femenina
que la masculina, fet que seria vist com
anormal.
ANÀLISI
FORMAL
C o m p o s i ci ó
Apol·lo atrapa la nimfa que fugia d’ell
agafant-la amb la mà per la cintura, la qual
cosa provoca el crit de desesperança de
Dafne i la incipient transformació dels seus
cabells en fulles, els braços en branques els
peus en arrels i les cames en escorça. La
captació del moment fugisser es manifesta
en el cos d’Apol·lo, que encara no ha acabt
la seva cursa, com indica la cama alçada i el
braç dret a punt d’envoltar la seva estimada.
ANÀLISI
FORMAL
C o m p o s i ci ó
Gian Lorenzo Bernini, que a més d’escultor
fou pintor i arquitecte, va ser probablement
l’artista més destacat del Barroc italià.
Les seves obres desprenen un dramatisme i
una intensitat emocional avinents amb
l’espiritualitat de la Contrareforma. Treballà
amb gran delicadesa i virtuosisme tècnic del
marbre i plasmà com ningú moviment i
instant.
Se sap que Bernini caracteritzà
el rostre del déu Apol·lo a
imatge i semblança de l’Apol·lo
de
Belvedere,
que
era
considerat el cànon de la
bellesa masculina a la Grècia
clàssica.
Durant el segle XVII i la primera meitat del
XVIII la rellevància escultòrica de Bernini fou
molt important, però les teories artístiques
de Winckelmann, i l’adveniment del
neoclassicisme, el convertiren en objecte de
crítica, igual que el Barroc en general.
El segle XX va significar la revalorització de
l’escultura de Bernini.
ANÀLISI
FORMAL
Estil
El grup Apol·lo i Dafne es basa en un
episodi de les Metamorfosi d’Ovidi, un
poema que recull històries i llegendes
mitològiques sobre el tema de la
transformació o la metamorfosi.
Segons la mitologia clàssica, la nimfa
Dànae era la filla del déu del riu Peneu.
En consagrar-se a Artemis, deessa de la
caça, decidí renunciar, com aquesta, a
casar-se. El déu Apol·lo en veure-la
s’enamorà apassionadament i, malgrat
ser rebutjats els seus requeriments, la
perseguí pel bosc. En no veure cap altra
escapatòria, Dafne optà per demanar
l’ajut del seu pare, el qual la transformà
en llorer (“daphne” en grec) en el precís
moment en què Apol·lo li posava la mà al
damunt. A partir d’aquell moment Apol·lo
féu del llorer el seu arbre sagrat.
I N T E R P R E TACI Ó
C o nt i n g u t i
s i g n i f i ca ci ó
John William Waterhouse, Apol·lo i Dafne, 1908
Extret de: LLACAY, Toni, Visualart,
Ed. Vicens Vives, 2009
Aquest mite també fa al·lusió a la
família de Maffeo Barberini, el futur
papa Urbà VIII, l’amic i mecenes de
Bernini, que incloïa en el seu escut
d’armes unes fulles de llorer.
Durant l’Edat Mitjana, el mite pagà
va ser interpretat com símbol de
castedat, i aquesta simbologia es va
mantenir fins el segle XVII.
INTERPRETACIÓ
Bernini esculpí, entre el 1618 i el
1625, per al cardenal Padrone
Scipione Caffarelli Borghese quatre
escultures per decorar la seva Villa
Borguese; entre elles la d’Apol·lo i
Dafne.
FUNCIÓ
El cardenal Borghese va fer afegir a la
base de l’escultura
un díptic
que
aconsella sobre les desgràcies derivades de
l'ímpetu amorós: “L’amant que cerca el
plaer de la bellesa fugissera / s’omple
les mans de fullaraca o cull fruits
amargants”
C o nt i n g u t i
s i g n i f i ca ci ó