Transcript Cascada - IES Guillem de Berguedà

FALLING WATER HOUSE
Frank Lloyd Wright
Arquitectura segle XX
1.- Classificació
• Nom: Casa Kaufmann (Casa de la
Cascada. Falling Water House)
• Arquitecte: Frank Lloyd Wright
• Cronologia: 1935-1937.
• País:EUA
• Estil:Organicisme
2.- Descripció de l’obra
a.- Elements tècnics i estructurals:
materials:formigó, pedra natural, fusta, vidre, alumini.
suport: La casa està edificada, en part, sobre les grans
roques del terreny. És el cas, per exemple, de la gran sala
d'estar (A) de la planta inferior. L'arquitecte complementa
aquesta funció de suport de les roques amb murs verticals de
pedra i columnes de formigó.
La xemeneia de pedra rústica (B) que sorgeix de la roca
natural, a la manera d'una torre, es considera l'eix vertical de
l'edifici. Tots els espais de la casa s'articulen prenent-la com a
punt de referència.
Coberta: Plana. Sobre els elements de suport es recolzen
els plans horitzontals que presideixen la construcció i
que es troben disposats en forma esglaonada, fet que
permet salvar els desnivells del terreny i adaptar-s'hi
perfectament.
b.- Elements decoratius
Ho hi ha elements decoratius superflus. Los colores de
la casa combinan perfectamente con las tonalidades
distintas del bosque (verdes, beige, ocres, rosados…) a
lo largo de las estaciones del año, lo cual intensifica la
idea de esta casa como un elemento más del bosque,
con el cual se relaciona íntimamente.
c.- Espais interiors:
La disposició interior de les plantes és totalment lliure i cadascuna
d'elles s'adapta a les necessitats concretes de cada zona.
L'espai interior respon a la concepció centrífuga que Wright té de
l'arquitectura: els espais es generen de dins cap a fora.
En aquest sentit, la continuïtat dels espais interior i exterior hi és
clarament resolta ja que la casa no constitueix mai una "caixa tancada"
a la manera racionalista (Ex. Pavelló Alemany o Ville Savoie). Tots els
angles es dissolen en vidres i eviten, d'aquesta manera, la sensació de
recinte tancat que produeix un diedre d'obra opaca. La intercomunicació
dels espais intern i extern queda així garantida. En aquesta casa, la
vista es perd de l'interior a l'exterior sense solució de continuïtat.
d.- Espais exteriors:
Exteriorment la casa consta de tres plantes esglaonades, la primera
de les quals s'assenta directament sobre la roca natural i forma la
base de la xemeneia de la sala d'estar. Aquest primer pla es perllonga
per davant formant una gran terrassa (D) penjada sobre la cascada,
de manera que la caiguda d'aigua sembla que surti de la mateixa
casa.
De la planta superior en sobresurt una altra terrassa (C), l'eix de la
qual forma un angle de 90º amb la de sota i en sobresurt parcialment.
D'aquesta manera serveix de sostre i de refugi de la inferior, però com
que no la cobreix del tot no impedeix que el sol hi toqui
permanentment en una de les parts.
També de la planta superior en surt un pont que uneix aquest nivell
amb la casa de convidats.
Els murs són de formigó armat, aplacats de pedra natural i
arrebossats, i es combinen amb grans finestrals fets amb fusteria
d'alumini.
e.- Relació amb l’entorn.
Esta casa se encuentra casi “camuflada” por el entorno que la rodea. No sólo por
sus materiales, sino por su composición. En medio de unos bosques americanos,
con sus altos árboles, encontramos un elemento (la casa) en el cual predomina la
horizontalidad. Esto sin embargo no provoca un fuerte contraste, debido a que se
encuentra en la cascada, y tanto ésta como el recorrido del río se desarrollan en
una sucesión de planos horizontales de la misma piedra con la que está realizada
la casa.
La relación de la Casa de la Cascada con el paisaje es tan estrecha, que incluso
podemos encontrar dentro de la casa rocas que pertenecían al terreno inicial y que
se han mantenido intactas, como sucede en el espacio de la chimenea. Asimismo,
el suelo de toda la planta baja está trabajado con la misma piedra que se
encontraba en ese lugar.
3.- Funció
• La casa va ser encarregada a Wright el 1935 per Edgar Kaufmann,
director d'uns grans magatzems. Va ser concebuda, doncs, per a ús
particular, fet que en determinà el seu caràcter pràctic.
• Malgrat això, va ser un prodigi d'aventura tècnica. Wright aprofità al
màxim les innovacions que permetien els nous materials. En el moment
de retirar les bastides de fusta de la gran terrassa va haver-hi protestes
per part dels sindicats obrers i es va haver de recórrer a una comissió
tècnica perquè verifiqués l'obra i autoritzés de retirar-les. També van
haver-hi dubtes quan es va construir el pont que uneix el pis superior
amb la casa de convidats.
•
Els postulats arquitectònics de Wright no assoliren la difusió que
s'esperava, en part pel caràcter rebel de l'arquitecte.
• Va ser criticat pels arquitectes racionalistes europeus, tals com Walter
Gropius i Mies Van der Rohe, encara que aquests adaptaren algun dels
aspectes del programa de Wright.
4.- Simbolisme
Els materials utilitzats, la concepció de l'espai, la
implicació directa amb la natura, la integració de
l'aigua, les roques i els arbres, són símbols d'una
manera molt concreta d'entendre l'arquitectura:
oberta integrada en l'entorn, de caràcter pràctic i
amb la vocació de constituir un refugi per a la
persona.
5.- Antecedents i influències posteriors
Antecedents:
* Deixeble de Sullivan i admirador de
l’Escola de Chicago: però Wright no es troba
còmode amb el racionalisme fred, que
considera mancat de sensibilitat, i proposa
una arquitectura en què l’home no és només
el punt de partida per organitzar un sistema
de proporcions modulars sinó també el punt
de partida d’una concepció orgànica de l’edifici
que ha de traslluir la seva personalitat.
* Arquitectura japonesa: recerca d’espais
interns que enllacen amb els externs i s’hi
continuen.
Influències posteriors:
Wright va crear un programa constructiu propi. Aquest
programa teòric, malgrat els seus encerts, no assolí la difusió
que prometia , a causa, en bona part, del caràcter rebel de
l’arquitecte.
En conjunt, més que influències va tenir oposicions, com les
dels racionalistes Walter Gropius i Mies van der Rohe,
arquitectes que, malgrat tot, assumiren algun dels postulats de
Wright i els aplicaren a les seves obres.
6.- Relacions amb obres similars de l’autor
• La Casa de la Cascada (Fallingwater) se encuentra dentro de la etapa
Usoniana. Esta casa se relaciona con las Casas de la Pradera de Wright,
que según él, debían cumplir una serie de principios, cuya esencia es la
siguiente:
- Primero: Hacer que todas las estancias se unan como un recinto
espacial, impregnado de un sentido de unidad. Este aspecto se
encuentra representado al máximo en la zona del estar.
- Segundo: Asociar el edificio como conjunto con el terreno mediante la
extensión y énfasis de todos los planos paralelos al suelo. Es bastante
claro que ésta finalidad es la que lleva a Wright a crear estos aleros y
terrazas tan grandiosos.
- Tercero: Eliminar la habitación como una caja, que fluyan los
elementos unos dentro de otros. En todas las habitaciones de la casa
nos encontramos con las zonas mencionadas (guardarropa, chimenea y
estudio) y sin embargo todas ellas se encuentran íntimamente
relacionadas.
- Cuarto: Separar del terreno los malsanos sótanos, que la propia
cimentación sea una plataforma baja. Lo cual encontramos en la zonade
la pequeña piscina, los apoyos son claramente visibles.
- Quinto: Armonizar todas la aberturas necesarias hacia el interior o el
exterior, como cortinas de luz. Por este motivo encontramos en todas las
fachadas una franja horizontal de cristal en cada planta, y otra vertical
desde la primera a la última planta.
- Sexto: Eliminar las combinaciones de diferentes materiales. Las líneas
geométricas o rectas son naturales para la maquinaria usada. Esto se
refleja en la continuidad que tiene los materiales tanto dentro cono
fuera de la casa; y en la geometría del despiece de la piedra o la
colocación de carpinterías tan horizontales.
- Septimo: La calefacción, la iluminación y la fontanería son partes
constitutivas del propio edifico; esta es la idea de una arquitectura
orgánica. Este pricipio lleva a Wright a empleaar la fontanería dentro de
los muebles para ambientar la casa, y a buscar en todo momento la luz
o la sombre an función de la privacidad de una estancia.
- Octavo: Incorporar como arquitectura orgánica el mobiliario. En la
casa podemos encontrar que todo el mobiliario ha sido diseñado por
Wright, apenas unos estantes permiten que el inquilino incorpore algo
distino.
- Noveno: Eliminar al decorador. La Casa de la Cascada fue concebida
por su arquitecto según unos determinador parámetros, y por tanto es
éste quien ha de ocuparse de todos los detalles para evitar que se cree
un ambiente diferente.
Casa Robie
Museu Guggenheim
7.- Diferències amb altres solucions
coetànies
Podem establir unes clares diferències amb altres
vivendes unifamiliars, més o menys coetànies, com Ville
Savoie de Le Corbusier.
Ville Savoie (1029-31) s’inscriu dins el racionalisme
arquitectònic. Es caracteritza per estar enmig de la
natura però no fa res per integrar-s’hi. El paper que li
assigna l’arquitecte és, em certa manera, el de mirador,
que dóna la possibilitat de gaudir de la natura sense
destorbar-la.
En canvi, la casa de la Cascada va ser dissenyada per
confondre's amb l'entorn, per mimetitzar-s'hi a través
de diferents plans superats amb rampes, esglaons,
ponts, etc.
Ville Savoie. Le Corbusier
8.- Context històric i artístic
El desenvolupament de l’arquitectura del segle XX
segueix les grans línies marcades en la segona meitat de
la centúria anterior, però amb algunes notes
característiques derivades de l'evolució de les societats
del nostre segle, especialment per la importància
creixent de les ciutats com a grans aglomeracions
humanes amb totes les necessitats que se'n deriven i per
la universalització dels fenòmens culturals i també, per
tant, dels corrents arquitectònics.
Aquests aspectes són:
- La industrialització ha accelerat els processos de
concentració de la població i ha donat lloc a una
disminució constant de la població rural en benefici de la
població urbana. Les grans ciutats i conurbacions (tant al
món desenvolupat com a l'anomenat Tercer Món)
apleguen milions de persones. Això suposa un
creixement important de la planificació urbanística i dels
serveis públics essencials per fer possible la vida en
aquestes concentracions.
- Com a conseqüència d'això, els tipus d'edificis s'han
diversificat.
Diversos
grups
d'edificacions
prenen
importància fonamental a les ciutats contemporànies: a)
els edificis destinats a la indústria i els transports:
fàbriques, oficines, magatzems, mercats, estacions, ponts,
ports, etc; b) els edificis relacionats amb l'educació i la
cultura: museus, universitats, escoles, biblioteques; c)
edificis amb finalitat recreativa i esportiva: teatres, estadis
de futbol, poliesportius, etc.; d) els equipaments col·lectius
i els edificis administratius: hospitals, ministeris, seus
d'organismes internacionals, i e) els edificis destinats a
habitatges, sens dubte els més nombrosos i els més
directament relacionats amb la qualitat de vida de les
persones.
- Per satisfer aquesta variada demanda arquitectònica, ha
estat de gran importància la utilització de materials
fabricats industrialment en grans quantitats i a preus
assequibles: el formigó, el ferro, l'acer, el vidre, les fibres
plàstiques, juntament amb els clàssics (pedra, fusta, maó).
I, en el mateix sentit, les noves tècniques de construcció:
elements prefabricats i modulars, sistemes de muntatge,
càlcul d' estructures, etc.
- Tot el que hem dit fins ara ens porta a la consideració del
nou paper que pren la figura de l'arquitecte, molt lluny de la
de l'artista especulatiu i molt més a prop del tècnic que
necessita dominar coneixements molt variats i treballar en
equip amb experts en materials, estructures, etc. A més,
l'arquitecte es troba limitat, en l'aspecte creatiu, pel fet
d'estar immergit en una estructura econòmica de la qual és
un esglaó més, però no el responsable absolut.
- Finalment, una altra característica clau de l'arquitectura
contemporània és la universalització. Des de 1928 se
celebren els Congressos Internacionals d' Arquitectura
Moderna (CIAM), que han contribuït a la difusió de les noves
tendències, juntament amb el desenvolupament dels
mitjans
de
comunicació. Així és
possible
trobar
plantejaments molt similars a Tòquio, Los Ángeles o
Barcelona. A més, les grans obres públiques i les grans
operacions urbanístiques es fan mitjançant concursos
internacionals als quals concorren els grans estudis
d'arquitectura de tot el món. Ens trobem, doncs, molt lluny
del localisme d'altres èpoques: recordem els treballs del
català Ricard Bofill a París o el palau Sant Jordi de
Barcelona, obra del japonès Isozaki.