Estellés, el fill del forner que feia versos.
Download
Report
Transcript Estellés, el fill del forner que feia versos.
ESTELLÉS,
EL FILL DEL FORNER QUE FEIA VERSOS
Text: Susanna Francés i Tomàs
Vicent Luna i Sirera
Dibuixos: Sílvia
Faus
Aquest conte forma part del projecte
Vicent Andrés Estellés la veu del teu poble,
elaborat per apropar la figura del poeta de
Burjassot als nostres escolars en l’Any
Estellés 2013
© de la idea i del text original:
Susanna Francés i Tomàs
Vicent Luna i Sirera
© de les il·lustracions, disseny i maquetació :
Sílvia Faus García
© dels versos:
Hereus de Vicent Andrés Estellés
© d’aquesta edició:
Universitat d’Alacant
ISBN de l’obra completa:
978-84-9717-253-0
Dipòsit Legal:
A 257-2013
Editat per:
Amb la col·laboració de:
L’any 1924 a Burjassot, un poble de l’horta de València, va nàixer
Vicent Andrés Estellés, el fill del forner.
“... mire el País Valencià on vaig nàixer,
un Burjassot de colomers i pins
I aquella olor de la llenya del forn”
Estellés tingué una infantesa molt feliç. amb els amics i amigues
passava el temps jugant al carrer, saltant els marges dels bancals, fent
navegar vaixells de fusta per les sèquies de l’horta,...
“ els anys de la meua infantesa
foren uns anys d’aigua en pàmpols
llargs,
moreres grans i febrils lledoners.
Jo m’he creat en l’aigua de les sèquies”
Ell volia ser forner com son pare i al seu costat va anar aprenent l’ofici
nit a nit, dia a dia.
“ I a tu t’agradaria ser forner, com els
teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa en el
forn
Molt aviat demostrà un gran interés per llegir i escriure. Un veí seu,
Juli Llopis, li deixà molts llibres i així va conèixer escriptors com
Verdaguer, Carner, Sagarra, Carles Riba,... que escrivien en la mateixa
llengua que ell parlava.
“ Juli Llopis vivia al meu carrer,
ell em deixava els llibres on llegia,
jo em vaig alimentar primerament en lectures
catalanes”
Als 20 anys Vicent Andrés Estellés se’n va anar a Madrid a estudiar.
Quan va tornar a València treballà de periodista en el periòdic Las
Provincias escrivint notícies, reportatges,... però el que li agradava era
escriure versos, fer poesia.
“He d’escriure en diaris i revistes
per tal que m’asseguren nou dies de
menjar”
Es va casar amb Isabel, una jove de Gandia, qui va ser la seua
companya al llarg de tota la vida i amb qui va tindre tres fills.
“ Li he dit a la meua dona: Isabel la vida és molt bella.
Miràrem el món, un carrer molt alegre ran de la mar”
En aquell moment estava prohibit escriure en la nostra llengua, però
Estellés escrivia versos en valencià malgrat que no els podia publicar.
“ Ens ho havien prohibit tot.
Han perseguit els meus mots, els meus
versos
i no he pogut dir allò que calia”
Ell mai va perdre l’esperança de publicar els seus poemes. I, així va
ser, en 1975 amb la mort del dictador Franco comença una etapa amb
més llibertats
“Poble! Se t’acosta el moment.
Alça’t del llit o de la taula,
mira com passen pels carrers
dies de festa i esperança.”
Va ser en aquell moment quan Estellés començà a publicar els seus
llibres. Eren poemes escrits en valencià i sobre el nostre País.
“Assumiràs la veu d’un poble...
Jo he patit molt, i he fet meua la ràbia
del meu País i de les meues gents”
Va escriure poemes sobre les nostres muntanyes.
“La Mariola està molt ocupada
amb la seua fillada de fonts que corren
muntanya avall i rodolen per terra
i s’aixequen i canten amb la boca plena de
terra”
Li dedicà uns versos als diferents rius del nostre país. També va
escriure poemes sobre els nostres pobles.
“Quatre grans rius creuen el meu
País
amb un alé, amb una gota d’aigua
moren d’amor en arribar al mar”
“Xàtiva clara de castell i d’arbredes,
velles esglésies i carrers amples
com els rius de la vida!”
Estellés va escriure poemes sobre l’amor, denunciant la injustícia i
la fam, reclamant la llibertat,... però sobretot va escriure sobre coses
de la vida quotidiana.
“Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.”
I aquesta és la història del fill del forner que feia versos, del poeta de
Burjassot, del poeta del poble, d’un dels nostres grans escriptors.
“Valencià sóc de soca i arrel,
fondament em dec al meu país
comunitat d’afanys i esperances,
la llibertat cantant sempre al marlet.
El meu partit és el del meu país.”
ESTELLÉS, EL FILL DEL FORNER QUE FEIA VERSOS
Això va passar a Burjassot, un poble llaurador de l’Horta de València. L’any
1924 va nàixer un xiquet, fill del forner del poble. De nom li posaren Vicent, del pare
el cognom Andrés i de la mare el d’ Estellés. Heus ací el seu nom complet: Vicent
Andrés i Estellés.
“... mire el País Valencià on vaig nàixer,
un Burjassot de colomers i pins,
i aquella olor de la llenya del forn”
(Mural del País Valencià I, pàg. 13)
Estellés tingué una infantesa molt feliç, com la de tots els xiquets i xiquetes de
poble. Amb els seu amics i amigues passava molt de temps jugant al carrer. De
vegades es divertien saltant els marges dels bancals, d’altres competien amb petits
vaixells de fusta en les sèquies de l’horta o agafant granotes. De tant en tant li
agradava escoltar els acudits i les coses gracioses que li contava el “Tio Mena”, un
parent seu i llaurador de tota la vida. El contacte amb la natura fou una valuosa font
d’aprenentatge i d’estima al seu poble.
“ els anys de la meua infantesa
foren uns anys d’aigua en pàmpols llargs,
moreres grans i febrils lledoners.
Jo m’he creat en l’aigua de les sèquies”
I com que venia d’una llarga família de forners, Estellés també ho volgué ser.
Aprengué l’ofici al costat del seu pare, nit a nit, dia a dia. Li agradava ficar el cap
al forn, aquell infern de flames, per saber si calia fer-li créixer el foc o minvar-lo.
Després, impacient, esperava el moment per deixar caure el pa, aquell pa
cruixidor i alegre, a les paneres.
“ I a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa en el forn”
(Llibre de meravelles, pàg. 93)
Molt aviat tingué un gran interès per la lectura i l’escriptura. Un veí seu, que
tenia una gran biblioteca personal, li facilità molts llibres. Amb totes aquelles
lectures va conèixer escriptors com Verdaguer, Carner, Sagarra o Carles Riba, i
descobrí que escrivien en la llengua que ell parlava.
“ Juli Llopis vivia al meu carrer,
ell em deixava els llibres on llegia,
jo em vaig alimentar primerament en lectures catalanes”
(Mural del País Valencià I, pàg. 347)
Als vint anys, i gràcies a una beca, el jove Estellés marxà a Madrid a
estudiar. De tornada a València treballà al periòdic Las Provincias. Escrigué de
tot, notícies, reportatges, crítica literària, treballs d’arxiu. Tot i així, el que
veritablement li agradava a Estellés era escriure versos, fer poesia.
“He d’escriure en diaris i revistes
per tal que m’asseguren nou dies de menjar”
Va conèixer a Isabel i amb ella es va casar. Una jove de Gandia que va ser la seua
companya al llarg de tota la seua vida i amb la que tingué tres fills.
“ Li he dit a la meua dona: Isabel la vida és molt bella.
Miràrem el món, un carrer molt alegre ran de la mar”
Però com que Estellés escrivia els seues versos en valencià, no els podia
publicar. Aleshores, en la dictadura franquista, la nostra llengua estava prohibida i
perseguida.
“ Hens ho havien prohibit tot.
Han perseguit els meus mots, els meus versos
i no he pogut dir allò que calia”
(Mural del País Valencià III, pàg. 146)
Però Vicent Andrés Estellés mai va perdre l’esperança que algun dia podria
publicar tots els seus poemes. I, efectivament, així va ser. L’any 1975 tot va canviar,
la mort del dictador Franco donà pas a una nova etapa democràtica.
“ Hem esperat calladament
treballant en l’obscuritat,
com dins d’una immensa mina”
(Mural del País Valencià II )
Serà aleshores quan el poeta comence a publicar tots els seus llibres. Un fum
de poemes escrits en valencià. Poemes sobre les nostres muntanyes,
“La Mariola està molt ocupada
amb la seua fillada de fonts que corren
muntanya avall i rodolen per terra
i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra”
(Mural del País Valencià I, pàg.89)
els nostres rius,
“Quatre grans rius creuen el meu País
amb un alé, amb una gota d’aigua
moren d’amor en arribar al mar”
(Mural del País Valencià I, pàg. 164)
comarques i pobles.
“Xàtiva clara de castell i d’arbredes,
velles esglésies i carrers amples
com els rius de la vida!”
(Mural del País Valencià I, pàg. 498)
Exaltarà l’amor,
“Amor i amor quan plou i quan fa sol,
Amor quan és de dia o és de nit.”
(Obra Completa, 7. Versos per a Jackeley, pàg 14)
denunciarà la fam i la injustícia,
“Jornal escàs, família que creix,
necessitats de dur el pa a casa
Per una vida més digna i més clara”
(Mural del País Valencià I, pàg. 209)
reclamarà la llibertat,
“Blanca coloma que em duràs un dia
Subjecte al bec el bri de l’esperança
I cantarà la llibertat, la pau”
(OC. 8 pàg. 266)
escriurà sobre les coses de la vida quotidiana
“Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.”
(OC 2, Les pedres de l’àmfora pàg. 215)
Aquesta ha estat la història de Vicent Andrés i Estellés, un poeta compromès
amb el nostre poble. Amb la nostra llengua. Amb el nostre país, el País Valencià.
“Valencià sóc de soca i arrel,
fondament em dec al meu País
comunitat d’afanys i esperances,
la llibertat cantant sempre al marlet.
El meu partit és el del meu País. “
(Mural del País Valencià III pàg. 159)
Aquesta és història del fill del forner que feia versos, del poeta de Burjassot,
del poeta del poble, d’un dels nostres grans homenots.
I conte
contat…